Etern Javi Rodríguez

Deixar de fer allò que tan t'agrada després de fer-ho durant més de 20 anys i a l'elit ha de ser un pas molt difícil per a qualsevol esportista. Si a més has tingut la sort de jugar en grans equips i ho has guanyat absolutament tot, encara més. I si li afegeixes que ets el capità d'una secció del millor club del món, el tràngol encara es fa més feixug. Javi Rodríguez va jugar ahir el seu últim partit com a blaugrana al Palau. L'etern capità se'n del Barça Alusport per la porta gran. Si fa sis anys, quan va acceptar el repte de jugar en un equip acabat d'ascendir (el Barça), li expliquen el camí que recorregut, ni els més optimistes l'haurien pronosticat.

El Palau, amb prop de 6.000 espectadors, va voler acomiadar-se del 'seu' capità. Visiblement emocionat, el guerrer de totes les batalles va exterioritzar la seva part més humana. Aquella que només coneix el vestidor i el seu entorn més proper i que Javi només expressa quan marca un gol i fa el gest amb un cor dirigit a la seva dona. La resta, Rodríguez és un terratrèmol. Combatiu i lluitador. Com ningú. De sang calenta, prototip inequívoc de Santa Coloma de Gramenet.

Precisament a Santa Coloma va iniciar-se com a professional. L'aleshores Indústrias va guanyar crèdit, sobretot, amb Rodríguez i va fer de trampolí per fitxar per un dels clubs més grans: el Playas de Castelló. En plena cursa professional, Rodríguez va situar l'equip de la Plana en el lloc més alt d'Europa i es va convertir en un dels jugadors més grans de la història del futbol sala. El 'Terremoto' s'ho enduia tot per davant. Cada repte s'acomplia.

Mediàtic per excel·lència, mai ha passat decepercebut a enlloc. El seu caràcter l'ha dut a ser un dels millors del món (per no dir el millor). Rodríguez és d'aquells jugadors que quan el tens amb el teu equip treus pit. Capaç d'aixecar un partit quan més enrocat es troba l'equip, Javi és dels que es buida amb cos i ànima. Una semblança al seu amic, Carles Puyol.

L'adéu de Javi de Castelló va ser traumàtic. Poyatos perdia l'ànima i el batec de l'equip. Perdia a un jugador insubstituible. Però Javi Rodríguez tenia el repte més important de la seva carrera: fer gran al Barça. Carmona tenia molt clar qui havia de liderar aquell projecte. I el '7' va acceptar la proposta. Quan ningú volia fitxar pel Barça, quan ningú creia que l'aposta era ferma i que anava de debò, Rodríguez va revolucionar la secció. Juntament amb l'esforç d'un grapat de companys, tècnics i directius, aquesta secció permanentment oblidada s'ha situat en una època daurada sumant 7 títols dels últims 8 possibles i amb una altra lliga a l'horitzó.

Javi Rodríguez sabia que era el seu últim any a can Barça. Possiblement el seu desig hagués estat continuar una temporada més i somniar amb aixecar la Intercontinental la temporada vinent. Però l'etapa blaugrana s'acaba. El seu nom passarà a la història del FC Barcelona. Ell sempre serà el capità del millor Barça de la història. Això ja perdura per l'eternitat. I quan es recordi aquest equip sempre apareixerà la imatge del gran capità. A Múrcia té l'última oportunitat d'alçar el seu últim títol com a blaugrana.

Si hi ha algú que ha estat i continua sent una icona del futbol sala mundial aquest és Javi Rodríguez. Un 'ganxo' d'exportació de la LNFS al futbol sala asiàtic. Un símbol i un referent de la selecció espanyola, la que presumeix de ser campiona d'Europa i del món. El gol de Guatemala és, a petita escala, el d'Iniesta a Sud-Àfrica.

Se'n va un fora de sèrie. Un jugador irrepetible. Ara serà ell qui decidirà el seu futur més immediat. Si es retira definitivament del futbol sala o abans passa per caixa pel algun país petrodòlar. Allà on vagis, Javi, gràcies per tot el que ens has donat als qui estimem el futbol sala. Per l'atenció rebuda, pel respecte mutuu i per aquests anys que ja no tornaran però que la Carla, tota orgullosa, sempre podrà dir amb veu clara i alta: sí, jo sóc la filla de Javi Rodríguez.