La persistència té premi: Hexacampions!

Hexacampions! La selecció espanyola va aconseguir el cinquè Europeu de futbol sala de la seva història en una final taquicàrdica. Rússia va mostrar molta resistència, però la fe i, sobretot, la persistència de La Roja van ser determinants per mantenir, dos anys més, l'hegemonia continental. Aquest hexacampionat té un valor afegit més per la forma com el combinat de Venancio López va adjudicar-se un títol que, a pocs segons del temps reglamentari, ja volava en destinació Moscou. Espanya no trobava la solució. Havia esgotat tots els recursos.

Fins que va aparèixer Sergio Lozano. El jugador del Barça tenia reservada la millor actuació personal pel moment decisiu. A manca de pocs segons pel final, Rússia s'aferrava al mínim avantatge (1-0) gràcies a un gol de Pula. Espanya ho havia intentat absolutament tot en atac, però Rússia avalava amb escreix la seva condició de ser la selecció menys golejada. El combinat espanyol no trobava el camí del gol ni tan sols quan els russos van haver de jugar dos minuts amb un jugador menys a la pista per una absurda expulsió del 'brasiler' Cirilo.

Espanya no va perdre mai l'empenta i la força per l'igualada. El temps corria sense aturar-se. I quan semblava que tot estava perdut, Lozano va signar l'empat. Una gardela del blaugrana va escapçar la porteria russa i la fe espanyola va créixer fins a aixecar el títol. Quedava la pròrroga i sinó els penals. Però, un cop més, Lozano anotava l'1-2 i Borja, al límit del temps, establia l'1-3 definitiu. Tampoc cal oblidar-se de Luis Amado (qui mereix un capítol a part) perquè va demostrar que és el millor porter de la història d'aquest esport... de llarg.

Aquells que es pensaven que Espanya es passejaria per l'Europeu de Croàcia han comprovat que per guanyar títols has de treballar de valent. Per això el títol encara té més mèrit. Es va guanyar perquè els jugadors mai van perdre la fe. Van persistir fins assolir el títol. I aquesta és la fórmula. Durant l'Europeu, les transmissions d'Energy i Europort hi ha hagut massa comentaris gratuïts que no ajuden a donar el valor que té la victòria d'Espanya. No es guanya amb la gorra, com s'ha demostrat. Per tant, crec que aquells que tenim la sort d'explicar els fets, ho hem de fer amb humilitat i respecte cap als rivals.

En aquest Europeu, s'ha demostrat que el nivell de les seleccions ha pujat un esglaó i que la distància entre Espanya i la resta s'ha escurçat de forma significativa. Millor, clar que sí. De Rússia era d'esperar perquè era una de les favorites, juntament amb Itàlia que ha acabat tercera després de guanyar a Croàcia (1-3).

La premsa espanyola avui potser es farà ressò de la conquesta de l'Europeu. I ho disfressarà, com sempre, com una selecció invencible... que ho és. Vendran amb més força la bandera, els colors i l'orgull espanyol i passaran per alt, el més important que dóna l'esport: l'esforç i la persistència. Sense esforç ni persistència no hi hauria títols. I això, en un periodisme esportiu més radicalitzat que mai, s'oblida i es perd pel camí. 

Durants els propers dies desglossaré l'Europeu per capítols. Mencions especials que mereixen Luis Amado, Sergio Lozano, Jordi Torras i les revelacions Miguelín i Aicardo.