El Barça Alusport respira tranquilo tras una semana que puede
haber marcado un punto de inflexión en la temporada. Si ya cuesta
arrancar tras un mes de parada de la competición, el equipo
azulgrana ha tenido que superar tres pruebas de alto nivel en siete
días. Tres partidos exigentes lejos del Palau Blaugrana que podían
haber condicionado el camino, sobretodo, de la Copa del Rey.
En la liga, ElPozo Murcia está exigiendo al máximo la eficacia de imbatibilidad del Barça Alusport. Tras 20 jornadas mantienen un pulso insuperable y a la espera de lo que haga ElPozo en Tudela la semana
que viene, los dos jugarán un duelo determinante el 17 de marzo a
Palacio de los Deportes. Y lo harán tras jugarse el segundo
título de la temporada: la Copa de España en Logroño.
El equipo
de Marc Carmona ha tenido que superarse a sí mismo en dos salidas de
nivel: Manacor y Zaragoza. Y lo ha hecho en sólo dos días de margen.
La goleada ante Manacor en la liga (2-7) demostró que no hay ningún
partido calcado. Gracias al acierto desde los penalties -esta vez fue
Cristian quién lo paró!- certificó el billete para las semifinales. Un
momento para respirar hondo porque durante muchos minutos el campeón
sufrió de lo lindo en el Palma Arena ante un Manacor motivadísimo. Si
el Barça Alusport levanta, por segundo año consecutivo, la Copa del
Rey habrá que hacer memoria y recordar la parada de Cristian en Manancor. Que nadie lo olvide!
Tras el esfuerzo físico y mental
que supuso la eliminatoria a partido único en Manacor, ya le esperaba
otro test de nivel: el Siglo XXI de Zaragoza. La camiseta azulgrana y
la trayectoria impecable de los de Carmona está alimentando a los
rivales y a sus aficiones y dan un valor añadido al partido. Las redes
sociales de Zaragoza hervían esperando al Barça en la capital aragonesa
(con deportividad, claro). Todos buscan el mismo botín: romper la imbatibilidad de los azulgrana.
La plantilla del Barça Alusport
ya sabía lo que se encontraría. Un equipo fuerte, con jugadores de
talento y dispuestos a hacerles correr hasta el final. Pero con
quien no se contaba era con la pareja arbitral Ponce Medero y Redondo Arenales. Los árbitros no silbaron con el mismo criterio. Tanto que
los azulgrana sufrieron dos doble penalties en el primer tiempo (que detuvo Paco Sedano a disparos de Nano Modrego y Joan), la expulsión
de Saad en la reanudación y un penalty injusto de Jordi Torras.
La primera falta señalada a favor de los azulgrana no llegó hasta entrada la segunda parte.
La grandeza de este Barça es que supera
todos los obstáculos y las adversidades que se le ponen delante. Y en
Zaragoza lo volvió a demostrar. El guión del partido fue espectacular. Y
el final, precioso. Los azulgrana aguantaban el resultado ajustado
(2-3) hasta que, en el último minuto, Nano Modrego empataba con un penalty injusto. Pero la fe y la valentía del equipo campeón permitió
a Torras hacer el 3-4 definitivo cuando sólo faltaban 7 segundos por el
final. Un gol que puede valer su peso en oro. Cómo el que marcó Lozano
en Torrejón.
La temporada pasada el Barça fue campeón liguero
gracias, sobretodo, a tener el factor pista a favor. Una condición
que los azulgrana persiguen con ElPozo y que no quieren desaprovechar.
El equipo tendrá que repostar estos días que Carmona les ha dado fiesta.
Ahora descansarán de la competición liguera y tendrán que centrarse en la Copa
de España. No jugarán hasta el 7 de marzo en un partido a vida o muerto
ante el Caja Segovia. Un tiempo necesario y vital para recuperar
fuerzas. Ha pasado una semana clave. Y el Barça continúa vivo. Muy vivo.
dissabte, 25 de febrer del 2012
Setmana superada
El Barça Alusport respira tranquil després d'una setmana que pot haver marcat un punt d'inflexió en la temporada. Si ja costa arrencar després d'un mes d'aturada de la competició, l'equip blaugrana ha hagut de superar tres proves d'alt nivell en set dies. Tres partits exigents lluny del Palau Blaugrana que podien haver condicionat el camí, sobretot, de la Copa del Rei.
A la lliga, ElPozo Múrcia està exigint al màxim l'eficàcia d'imbatibilitat del Barça Alusport. Després de 20 jornades mantenen un pols insuperable i a l'espera del que faci ElPozo a Tudela la setmana que ve, tots dos jugaran un duel determinant el 17 de març al Palacio de los Deportes. I ho faran després de jugar-se el segon títol de la temporada: la Copa d'Espanya a Logronyo.
L'equip de Marc Carmona ha hagut de superar-se a sí mateix en dues sortides de nivell: Manacor i Saragossa. I el més dur, en només dos dies de marge. La golejada al Manacor a la lliga (2-7) i va demostrar que no hi ha cap partit calcat. Gràcies a l'encert des dels penals -aquest cop va ser Cristian qui el va aturar!- va certificar el bitllet per a les semifinals. Un moment per a respirar fons perquè durant molts minuts el campió va patir de valent al Palma Arena davant un Manacor motivadíssim. Si el Barça Alusport alça, per segon any consecutiu, la Copa del Rei caldrà fer memòria i recordar l'aturada de Cristian a Manancor. Que ningú ho oblidi!
Després de la despesa física i mental que va suposar l'eliminatòria a partit únic a Manacor, ja l'esperava un altre test de nivell: el Siglo XXI de Saragossa. La samarreta blaugrana i la trajectòria impecable dels de Carmona està alimentant als rivals i a les seves aficions a donar un valor afegit al partit. Les xarxes socials de Saragossa bullien esperant el Barça a la capital aragonesa (amb esportivitat, clar). Tots busquen el mateix botí: trencar la imbatibilitat dels blaugrana.
La plantilla del Barça Alusport ja sabia el que es trobaria. Un equip fort, amb jugadors de talent i disposats a fer-los córrer fins al final. Ara bé, amb qui no s'hi comptava era amb la parella arbitral Ponce Medero i Redondo Arenales. Els àrbitres no van xiular amb el mateix criteri. Tant que els blaugrana van patir dos doble penals al primer temps (que va aturar Paco Sedano a xuts de Nano Modrego i Joan), l'expulsió de Saad a la represa i un penal injust de Jordi Torras. La primera falta assenyalada a favor dels blaugrana no va arribar fins avançada la segona part.
La grandesa d'aquest Barça és que supera tots els obstacles i les adversitats que se li posen al davant. I a Saragossa ho va tornar a demostrar. El guió del partit va ser espectacular. I el final, preciós. Els blaugrana aguantaven el resultat ajustat (2-3) fins que, en l'últim minut, Nano Modrego empatava fruit d'un penal injust. Però la fe i la valentia de l'equip campió va permetre a Torras fer el 3-4 definitiu quan només faltaven 7 segons pel final. Un gol que pot va valer el seu pes en or. Com el que va marcar Lozano a Torrejón.
La temporada passada el Barça va ser campió de lliga gràcies, sobretot, per tenir el factor pista a favor. Una condició que els blaugrana persegueixen amb ElPozo i que no volen desaprofitar. L'equip haurà de repostar aquests dies que Carmona els ha donat festa. Ara descansaran de la competició i hauran de centrar-se en la Copa d'Espanya. No jugaran fins el 7 de març en un partit a vida o mort davant el Caja Segòvia. Un temps necessari i vital per recuperar forces. Ha passat una setmana clau. I el Barça continua viu. Ben viu.
A la lliga, ElPozo Múrcia està exigint al màxim l'eficàcia d'imbatibilitat del Barça Alusport. Després de 20 jornades mantenen un pols insuperable i a l'espera del que faci ElPozo a Tudela la setmana que ve, tots dos jugaran un duel determinant el 17 de març al Palacio de los Deportes. I ho faran després de jugar-se el segon títol de la temporada: la Copa d'Espanya a Logronyo.
L'equip de Marc Carmona ha hagut de superar-se a sí mateix en dues sortides de nivell: Manacor i Saragossa. I el més dur, en només dos dies de marge. La golejada al Manacor a la lliga (2-7) i va demostrar que no hi ha cap partit calcat. Gràcies a l'encert des dels penals -aquest cop va ser Cristian qui el va aturar!- va certificar el bitllet per a les semifinals. Un moment per a respirar fons perquè durant molts minuts el campió va patir de valent al Palma Arena davant un Manacor motivadíssim. Si el Barça Alusport alça, per segon any consecutiu, la Copa del Rei caldrà fer memòria i recordar l'aturada de Cristian a Manancor. Que ningú ho oblidi!
Després de la despesa física i mental que va suposar l'eliminatòria a partit únic a Manacor, ja l'esperava un altre test de nivell: el Siglo XXI de Saragossa. La samarreta blaugrana i la trajectòria impecable dels de Carmona està alimentant als rivals i a les seves aficions a donar un valor afegit al partit. Les xarxes socials de Saragossa bullien esperant el Barça a la capital aragonesa (amb esportivitat, clar). Tots busquen el mateix botí: trencar la imbatibilitat dels blaugrana.
La plantilla del Barça Alusport ja sabia el que es trobaria. Un equip fort, amb jugadors de talent i disposats a fer-los córrer fins al final. Ara bé, amb qui no s'hi comptava era amb la parella arbitral Ponce Medero i Redondo Arenales. Els àrbitres no van xiular amb el mateix criteri. Tant que els blaugrana van patir dos doble penals al primer temps (que va aturar Paco Sedano a xuts de Nano Modrego i Joan), l'expulsió de Saad a la represa i un penal injust de Jordi Torras. La primera falta assenyalada a favor dels blaugrana no va arribar fins avançada la segona part.
La grandesa d'aquest Barça és que supera tots els obstacles i les adversitats que se li posen al davant. I a Saragossa ho va tornar a demostrar. El guió del partit va ser espectacular. I el final, preciós. Els blaugrana aguantaven el resultat ajustat (2-3) fins que, en l'últim minut, Nano Modrego empatava fruit d'un penal injust. Però la fe i la valentia de l'equip campió va permetre a Torras fer el 3-4 definitiu quan només faltaven 7 segons pel final. Un gol que pot va valer el seu pes en or. Com el que va marcar Lozano a Torrejón.
La temporada passada el Barça va ser campió de lliga gràcies, sobretot, per tenir el factor pista a favor. Una condició que els blaugrana persegueixen amb ElPozo i que no volen desaprofitar. L'equip haurà de repostar aquests dies que Carmona els ha donat festa. Ara descansaran de la competició i hauran de centrar-se en la Copa d'Espanya. No jugaran fins el 7 de març en un partit a vida o mort davant el Caja Segòvia. Un temps necessari i vital per recuperar forces. Ha passat una setmana clau. I el Barça continua viu. Ben viu.
dimecres, 22 de febrer del 2012
Premio para Torras y Carmona
El Barça Alusport no sólo recoge premios como equipo. Ahora ya lo hace
de forma individual. El cierre Jordi Torras y el entrenador Marc Carmona
se han hecho un hueco en el escaparate deportivo catalán y ayer fueron premiados como mejor jugador y entrenador de fútbol sala de Catalunya
durante el año 2011. Recibieron el premio en la 1a Gala Estrellas del
Fútbol Catalán, celebrada en la Antigua Fábrica Damm, a cargo de la
Federación Catalana de Fútbol (FCF).
A Torras y Carmona les avalan el triplete histórico de la temporada pasada: liga, Copa de España y Copa del Rey. El premio también tiene un trasfondo de reconocimiento a una trayectoria impecable. El caso de Torras es incuestionable. Colecciona títulos desde hace años y se ha erigido como uno de los grandes del fútbol sala, pero de alcance internacional. El último fue en el pasado Europeo de Croacia donde se convirtió en el mejor jugador de Europa liderando la selección española.
Y de Marc Carmona, un premio por su tenacidad y pasión por el fútbol sala en Cataluña. Ha dirigido tres equipos catalanes diferentes en la élite en diferentes etapas: FC Barcelona, Marfil Santa Coloma y el desaparecido FS Martorell. Incluso, fue seleccionador catalán. Tras un montón de años picando piedra, ahora cuenta con una plantilla con garantías para repetir el éxito de la temporada pasada.
Hay que tener en cuenta que los títulos individuales de Jordi Torras y Marc Carmona no tendrían solvencia sin sus compañeros. Torras golea por una asistencia de Ario Santos o Gabriel, avanza por la banda por un pase de Paco Sedano o Saad o sonríe a la pista con Javi Rodríguez o Lin. Y Carmona es mejor entrenador gracias a la sabia estrategia de Albert Canillas -su mano derecha- o por los detalles de Juanma Ruiz o Carles Pérez.
Esta es la esencia del deporte. Sí, al entorno les gusta destacar premios individuales, pero los éxitos nunca llegan solos. Siempre lo hacen cogidos de la mano de un colectivo. A los dos, felicidades y muchos éxitos!
A Torras y Carmona les avalan el triplete histórico de la temporada pasada: liga, Copa de España y Copa del Rey. El premio también tiene un trasfondo de reconocimiento a una trayectoria impecable. El caso de Torras es incuestionable. Colecciona títulos desde hace años y se ha erigido como uno de los grandes del fútbol sala, pero de alcance internacional. El último fue en el pasado Europeo de Croacia donde se convirtió en el mejor jugador de Europa liderando la selección española.
Y de Marc Carmona, un premio por su tenacidad y pasión por el fútbol sala en Cataluña. Ha dirigido tres equipos catalanes diferentes en la élite en diferentes etapas: FC Barcelona, Marfil Santa Coloma y el desaparecido FS Martorell. Incluso, fue seleccionador catalán. Tras un montón de años picando piedra, ahora cuenta con una plantilla con garantías para repetir el éxito de la temporada pasada.
Hay que tener en cuenta que los títulos individuales de Jordi Torras y Marc Carmona no tendrían solvencia sin sus compañeros. Torras golea por una asistencia de Ario Santos o Gabriel, avanza por la banda por un pase de Paco Sedano o Saad o sonríe a la pista con Javi Rodríguez o Lin. Y Carmona es mejor entrenador gracias a la sabia estrategia de Albert Canillas -su mano derecha- o por los detalles de Juanma Ruiz o Carles Pérez.
Esta es la esencia del deporte. Sí, al entorno les gusta destacar premios individuales, pero los éxitos nunca llegan solos. Siempre lo hacen cogidos de la mano de un colectivo. A los dos, felicidades y muchos éxitos!
Premi per a Torras i Carmona
El Barça Alusport no només recull premis com a equip. Ara ja ho fa de forma individual. El tanca Jordi Torras i l'entrenador Marc Carmona s'han fet un lloc en l'aparador esportiu català i ahir van ser distingits com a millor jugador i entrenador de futbol sala de Catalunya durant l'any 2011. Van rebre el premi en la 1a. Gala Estrelles del Futbol Català, celebrada a l'Antiga Fàbrica Damm, a càrrec de la Federació Catalana de Futbol (FCF).
A Torras i Carmona els avalen el triplet històric de la temporada passada: lliga, Copa d'Espanya i Copa del Rei. El premi també té un rerafons de reconeixement a una trajectòria impecable. El cas de Torras és inqüestionable. Col·lecciona títols i s'ha erigit com un dels grans del futbol sala, però d'abast internacional. L'últim va ser en el passat Europeu de Croàcia on es va convertir en el millor jugador d'Europa liderant la selecció espanyola.
I de Marc Carmona, un premi per la seva tenacitat i passió pel futbol sala a Catalunya. Ha entrenat tres equips catalans diferents a l'elit en diferents etapes: FC Barcelona, Marfil Santa Coloma i el desaparegut FS Martorell. Fins i tot, va ser seleccionador català. Després d'una pila d'anys picant pedra, ara compta amb una plantilla amb garanties per repetir l'èxit de la temporada passada.
Ara bé, els títols individuals de Jordi Torras i Marc Carmona no tindrien solvència sense els seus companys. Torras goleja per una assistència d'Ari Santos o Gabriel, avança per la banda per una passada de Paco Sedano o Saad o somriu a la pista amb Javi Rodríguez i Lin. I Carmona és millor entrenador gràcies a la sàvia estratègia d'Albert Canillas -la seva mà dreta- o pels detalls de Juanma Ruiz o Carles Pérez.
Aquesta és l'essència de l'esport. Sí, a l'entorn els agrada destacar premis individuals, però els èxits mai arriben sols. Sempre ho fan agafats de la mà d'un col·lectiu. A tots dos, felicitats i molts èxits!
A Torras i Carmona els avalen el triplet històric de la temporada passada: lliga, Copa d'Espanya i Copa del Rei. El premi també té un rerafons de reconeixement a una trajectòria impecable. El cas de Torras és inqüestionable. Col·lecciona títols i s'ha erigit com un dels grans del futbol sala, però d'abast internacional. L'últim va ser en el passat Europeu de Croàcia on es va convertir en el millor jugador d'Europa liderant la selecció espanyola.
I de Marc Carmona, un premi per la seva tenacitat i passió pel futbol sala a Catalunya. Ha entrenat tres equips catalans diferents a l'elit en diferents etapes: FC Barcelona, Marfil Santa Coloma i el desaparegut FS Martorell. Fins i tot, va ser seleccionador català. Després d'una pila d'anys picant pedra, ara compta amb una plantilla amb garanties per repetir l'èxit de la temporada passada.
Ara bé, els títols individuals de Jordi Torras i Marc Carmona no tindrien solvència sense els seus companys. Torras goleja per una assistència d'Ari Santos o Gabriel, avança per la banda per una passada de Paco Sedano o Saad o somriu a la pista amb Javi Rodríguez i Lin. I Carmona és millor entrenador gràcies a la sàvia estratègia d'Albert Canillas -la seva mà dreta- o pels detalls de Juanma Ruiz o Carles Pérez.
Aquesta és l'essència de l'esport. Sí, a l'entorn els agrada destacar premis individuals, però els èxits mai arriben sols. Sempre ho fan agafats de la mà d'un col·lectiu. A tots dos, felicitats i molts èxits!
dimarts, 21 de febrer del 2012
Copa del Rey: todo o nada
Sin competición doméstica durante un mes por la disputa del Europeo de Croacia, los partidos se intensifican esta semana con la disputa de los cuartos de final de la Copa del Rey. Esta competición, nueva al fútbol sala desde la temporada pasada, es un atractivo más por los clubes más modestos. A estas alturas quedan 7 equipos y una sorpresa: el Oxipharma Granada es el matagigantes de la competición. Se ha cargado dos Primera -Cartagena y Carnicer-, pero tiene un reto de altura y casi imposible: superar el Intermovistar. Líder intratable a Segunda División, buscará la gesta ante un Inter cada vez más consistente.
El emparejamiento más atractivo de los cuartos de final es el Caja Segovia-ElPozo Murcia. Pedro Delgado se vestirá de gala para ver uno de los partidos gigantes de la temporada. El regreso de Esquerdinha, ahora con el equipo murciano, es uno de los grandes alicientes. Se reivindicó la temporada pasada situando el Caja Segovia a la final de la liga, le ha valido para hacer el salto en Murcia y Rusia le ha puesto sobre la mesa una oferta muy tentadora para la próxima temporada. Segovia quiere tomarse la revancha del año pasado cuando ElPozo le eliminó de la Copa del Rey a los penaltis.
Otro compromiso igualado es lo Ríos Renovables Navarra y Lobelle. A Tudela sueñan al jugar las semifinales de la Copa. tienen todo el derecho, sólo faltaría. Pero el equipo de Víctor Acosta tiene deberes pendientes a la liga, que tendrá que trabajar de lo lindo si no quiere vivir la única temporada en la élite. Encadenan cuatro derrotas consecutivas y podrían debutar Crujec y Prieto. Lobelle se mantiene a la altura un peldaño por debajo de Intermovistar y dos del Barça Alusport y *ElPozo.
El último duelo de los cuartos de final de la Copa del Rey se jugará en el Palma Enarena. Tres días después, Fisiomedia Manacor y FC Barcelona Alusport se verán las caras. El sábado, los azulgrana golearon con autoridad (2-7), pero un partido a cara o cruz se tendrá que jugar con los cinco sentidos. El Barça no puede caer a los cuartos de final porque tiene una profundidad de banquillo suficiente para sellar el paso a semifinales. Ahora bien, habrá que jugar con la misma ambición que lo hizo en el regreso a la liga. Sin hambre ni coraje no se gana a ningún equipo. 8 equipos lucharán para ser a semifinales. La Copa del Rey está servida.
El emparejamiento más atractivo de los cuartos de final es el Caja Segovia-ElPozo Murcia. Pedro Delgado se vestirá de gala para ver uno de los partidos gigantes de la temporada. El regreso de Esquerdinha, ahora con el equipo murciano, es uno de los grandes alicientes. Se reivindicó la temporada pasada situando el Caja Segovia a la final de la liga, le ha valido para hacer el salto en Murcia y Rusia le ha puesto sobre la mesa una oferta muy tentadora para la próxima temporada. Segovia quiere tomarse la revancha del año pasado cuando ElPozo le eliminó de la Copa del Rey a los penaltis.
Otro compromiso igualado es lo Ríos Renovables Navarra y Lobelle. A Tudela sueñan al jugar las semifinales de la Copa. tienen todo el derecho, sólo faltaría. Pero el equipo de Víctor Acosta tiene deberes pendientes a la liga, que tendrá que trabajar de lo lindo si no quiere vivir la única temporada en la élite. Encadenan cuatro derrotas consecutivas y podrían debutar Crujec y Prieto. Lobelle se mantiene a la altura un peldaño por debajo de Intermovistar y dos del Barça Alusport y *ElPozo.
El último duelo de los cuartos de final de la Copa del Rey se jugará en el Palma Enarena. Tres días después, Fisiomedia Manacor y FC Barcelona Alusport se verán las caras. El sábado, los azulgrana golearon con autoridad (2-7), pero un partido a cara o cruz se tendrá que jugar con los cinco sentidos. El Barça no puede caer a los cuartos de final porque tiene una profundidad de banquillo suficiente para sellar el paso a semifinales. Ahora bien, habrá que jugar con la misma ambición que lo hizo en el regreso a la liga. Sin hambre ni coraje no se gana a ningún equipo. 8 equipos lucharán para ser a semifinales. La Copa del Rey está servida.
Copa del Rei: tot o res
Sense competició domèstica durant un mes per la disputa de l'Europeu de Croàcia, els partits s'intensifiquen aquesta setmana amb la disputa dels quarts de final de la Copa del Rei. Aquesta competició, nova al futbol sala des de la temporada passada, és un atractiu més pels clubs més modestos. A hores d'ara queden 7 equips i una sorpresa: l'Oxipharma Granada és el matagegants de la competició. S'ha carregat dos Primera -Cartagena i Carnicer-, però té un repte d'alçada i gairebé impossible: superar l'Intermovistar. Líder intractable a Segona Divisió, buscarà la gesta davant d'un Inter cada cop més consistent.
L'emparellament més atractiu dels quarts de final és el Caja Segòvia-ElPozo Múrcia. El Pedro Delgado es vestirà de gala per veure un dels partits gegants de la temporada. El retorn d'Esquerdinha, ara amb l'equip murcià, és un dels grans alicients. Es va reivindicar la temporada passada situant el Caja Segòvia a la final de la lliga, l'ha valgut per fer el salt a Múrcia i Rússia li ha posat sobre la taula una oferta molt temptadora per la propera temporada. Segòvia vol prendre's la revenja de l'any passat quan ElPozo el va eliminar de la Copa del Rei als penals.
Un altre compromís igualat és el Ríos Renovables Navarra i Lobelle. A Tudela somnien en jugar les semifinals de la Copa. Hi tenen tot el dret, només faltaria. Però l'equip de Víctor Acosta té deures pendents a la lliga, que haurà de treballar de valent si no vol viure l'única temporada a l'elit. Encadenen quatre derrotes consecutives i podrien debutar Crujec i Prieto. Lobelle es manté a l'alçada un esglaó per sota l'Intermovistar i dos del Barça Alusport i ElPozo.
L'últim duel dels quarts de final de la Copa del Rei es jugarà al Palma Arena. Tres dies després, Fisiomedia Manacor i FC Barcelona Alusport es veuran les cares. Dissabte, els blaugrana van golejar amb autoritat (2-7), però un partit a cara o creu s'haurà de jugar amb els cinc sentits. El Barça no pot caure als quarts de final perquè té una profunditat de banqueta suficient per segellar el pas a semifinals. Ara bé, caldrà jugar amb la mateixa ambició que ho va fer en el retorn a la lliga. Sense fam ni coratge no es guanya a cap equip. 8 equips lluitaran per ser a semifinals. La Copa del Rei està servida.
L'emparellament més atractiu dels quarts de final és el Caja Segòvia-ElPozo Múrcia. El Pedro Delgado es vestirà de gala per veure un dels partits gegants de la temporada. El retorn d'Esquerdinha, ara amb l'equip murcià, és un dels grans alicients. Es va reivindicar la temporada passada situant el Caja Segòvia a la final de la lliga, l'ha valgut per fer el salt a Múrcia i Rússia li ha posat sobre la taula una oferta molt temptadora per la propera temporada. Segòvia vol prendre's la revenja de l'any passat quan ElPozo el va eliminar de la Copa del Rei als penals.
Un altre compromís igualat és el Ríos Renovables Navarra i Lobelle. A Tudela somnien en jugar les semifinals de la Copa. Hi tenen tot el dret, només faltaria. Però l'equip de Víctor Acosta té deures pendents a la lliga, que haurà de treballar de valent si no vol viure l'única temporada a l'elit. Encadenen quatre derrotes consecutives i podrien debutar Crujec i Prieto. Lobelle es manté a l'alçada un esglaó per sota l'Intermovistar i dos del Barça Alusport i ElPozo.
L'últim duel dels quarts de final de la Copa del Rei es jugarà al Palma Arena. Tres dies després, Fisiomedia Manacor i FC Barcelona Alusport es veuran les cares. Dissabte, els blaugrana van golejar amb autoritat (2-7), però un partit a cara o creu s'haurà de jugar amb els cinc sentits. El Barça no pot caure als quarts de final perquè té una profunditat de banqueta suficient per segellar el pas a semifinals. Ara bé, caldrà jugar amb la mateixa ambició que ho va fer en el retorn a la lliga. Sense fam ni coratge no es guanya a cap equip. 8 equips lluitaran per ser a semifinals. La Copa del Rei està servida.
dilluns, 20 de febrer del 2012
Barça-ElPozo: la liga de dos
Tras seis meses de competición, Barça Alusport y ElPozo Murcia
mantienen un duelo sin precedentes como líderes de Primera División de
la LNFS. Se han jugado 19 jornadas ligueras y catalanes y murcianos se
encuentran empatados con los mismos puntos: 51. Los dos han sumado 16
victorias y 3 empates. Y todavía no saben lo que significa perder en
esta liga.
La diferencia entre unos y otras es en el aspecto goleador. Aquí, el Barça Alusport supera todos los registros. Ha marcado 107 goles y sólo ha encajado 32. ElPozo, ha conseguido 96 y ha recibido 47. Así, los azulgrana suman (+75) mientras que ElPozo (+49). La igualdad es tan grande que, incluso, los tres máximos goleadores de Primera División empatan a goles. Sergio Lozano y Wilde (Barça Alusport) y Esquerdinha (ElPozo) han marcado 22 goles cada uno esta temporada.
Desde el 5-5 al Palau Blaugrana, en el partido de la primera vuelta, catalanes y murcianos han llevado una trayectoria casi inmaculada. Aquel partido -uno de los mejores de la temporada- fue una reivindicación total del fútbol sala. Los dos equipos obsequiaron a los espectadores de un cara a cara exquisito. ElPozo tuvo el triunfo en el bolsillo y el Barça, lleno de coraje, no sólo empató al final sino que podía haberse llevado la victoria.
Son los dos mejores equipos de Primera División con diferencia. Tanta, que Intermovistar, tercero clasificado, se encuentra a 12 puntos por debajo. La 'máquina verde' cedió demasiado terreno a principio de temporada porque no iba a la velocidad de crucero de sus máximos rivales. El Barça Alusport mantiene la estructura del equipo campeón del curso pasado con el valor añadido que suponen Gabriel y Sergio Lozano. Mientras tanto, ElPozo, todo y las muchas ausencias, ha sabido crecer gracias a la buena gestión técnica de Duda y abanderando el papel de Miguelín.
La LNFS es cosa de dos en la fase regular: Barça y ElPozo. Pero fue Intermovistar quién se llevó el único título de la temporada: la Supercopa de España. El regreso a la liga no les ha frenado, pero es evidente que algún día llegará la primera derrota. O no. Eso sí, dentro de tres jornadas se encontrarán en el Palacio de los Deportes de Murcia. Será, de momento, el partido del año. Llegarán compartiendo el liderato?
La diferencia entre unos y otras es en el aspecto goleador. Aquí, el Barça Alusport supera todos los registros. Ha marcado 107 goles y sólo ha encajado 32. ElPozo, ha conseguido 96 y ha recibido 47. Así, los azulgrana suman (+75) mientras que ElPozo (+49). La igualdad es tan grande que, incluso, los tres máximos goleadores de Primera División empatan a goles. Sergio Lozano y Wilde (Barça Alusport) y Esquerdinha (ElPozo) han marcado 22 goles cada uno esta temporada.
Desde el 5-5 al Palau Blaugrana, en el partido de la primera vuelta, catalanes y murcianos han llevado una trayectoria casi inmaculada. Aquel partido -uno de los mejores de la temporada- fue una reivindicación total del fútbol sala. Los dos equipos obsequiaron a los espectadores de un cara a cara exquisito. ElPozo tuvo el triunfo en el bolsillo y el Barça, lleno de coraje, no sólo empató al final sino que podía haberse llevado la victoria.
Son los dos mejores equipos de Primera División con diferencia. Tanta, que Intermovistar, tercero clasificado, se encuentra a 12 puntos por debajo. La 'máquina verde' cedió demasiado terreno a principio de temporada porque no iba a la velocidad de crucero de sus máximos rivales. El Barça Alusport mantiene la estructura del equipo campeón del curso pasado con el valor añadido que suponen Gabriel y Sergio Lozano. Mientras tanto, ElPozo, todo y las muchas ausencias, ha sabido crecer gracias a la buena gestión técnica de Duda y abanderando el papel de Miguelín.
La LNFS es cosa de dos en la fase regular: Barça y ElPozo. Pero fue Intermovistar quién se llevó el único título de la temporada: la Supercopa de España. El regreso a la liga no les ha frenado, pero es evidente que algún día llegará la primera derrota. O no. Eso sí, dentro de tres jornadas se encontrarán en el Palacio de los Deportes de Murcia. Será, de momento, el partido del año. Llegarán compartiendo el liderato?
Barça-ElPozo, la lliga de dos
Després de sis mesos de competició, Barça Alusport i ElPozo Múrcia mantenen un duel sense precedents com a líders de Primera Divisió de la LNFS. S'han jugat 19 jornades de lliga i catalans i murcians es troben empatats amb els mateixos punts: 51. Tots dos han sumat 16 victòries i 3 empats. I encara no saben què vol dir perdre en aquesta lliga.
La diferència entre uns i altres és en l'aspecte golejador. Aquí, el Barça Alusport supera tots els registres. Ha marcat 107 gols i només n'ha encaixat 32. ElPozo, n'ha aconseguit 96 i n'ha rebut 47. Així, els blaugrana sumen (+75) mentre que ElPozo (+49). La igualtat és tan gran que, fins i tot, els tres màxims golejadors de Primera Divisió empaten a gols. Sergio Lozano i Wilde (Barça Alusport) i Esquerdinha (ElPozo) han marcat 22 gols cadascun aquesta temporada.
Des del 5-5 al Palau Blaugrana, en el partit de la primera volta, catalans i murcians han dut una trajectòria gairebé immaculada. Aquell partit -un dels millors de la temporada- va ser una reivindicació total del futbol sala. Els dos equips van obsequiar als espectadors d'un cara a cara exquisit. ElPozo va tenir el triomf a la mà i el Barça, ple de coratge, no només va empatar al final sinó que podia haver-se endut la victòria.
Són els dos millors equips de Primera Divisió amb diferència. Tanta que l'Intermovistar, tercer classificat, és a 12 punts. La 'màquina verda' va cedir massa terreny a principi de temporada perquè no anava a la velocitat de creuer que els seus màxims rivals. El Barça Alusport manté l'estructura de l'equip campió del curs passat amb el valor afegit que suposen Gabriel i Sergio Lozano. Mentrestant, ElPozo, tot i les moltes absències, ha sabut créixer gràcies a la bona gestió tècnica de Duda i abanderant el paper de Miguelín.
La LNFS és cosa de dos en la fase regular: Barça i ElPozo. Però ves per on, va ser l'Intermovistar qui es va endur l'únic títol de la temporada: la Supercopa d'Espanya. El retorn a la lliga no els ha frenat, però és evident que algun dia arribarà la primera derrota. O no. Això sí, d'aquí a tres jornades es trobaran al Palacio de los Deportes de Múrcia. Serà, de moment, el partit de l'any. Arribaran compartint el liderat?
La diferència entre uns i altres és en l'aspecte golejador. Aquí, el Barça Alusport supera tots els registres. Ha marcat 107 gols i només n'ha encaixat 32. ElPozo, n'ha aconseguit 96 i n'ha rebut 47. Així, els blaugrana sumen (+75) mentre que ElPozo (+49). La igualtat és tan gran que, fins i tot, els tres màxims golejadors de Primera Divisió empaten a gols. Sergio Lozano i Wilde (Barça Alusport) i Esquerdinha (ElPozo) han marcat 22 gols cadascun aquesta temporada.
Des del 5-5 al Palau Blaugrana, en el partit de la primera volta, catalans i murcians han dut una trajectòria gairebé immaculada. Aquell partit -un dels millors de la temporada- va ser una reivindicació total del futbol sala. Els dos equips van obsequiar als espectadors d'un cara a cara exquisit. ElPozo va tenir el triomf a la mà i el Barça, ple de coratge, no només va empatar al final sinó que podia haver-se endut la victòria.
Són els dos millors equips de Primera Divisió amb diferència. Tanta que l'Intermovistar, tercer classificat, és a 12 punts. La 'màquina verda' va cedir massa terreny a principi de temporada perquè no anava a la velocitat de creuer que els seus màxims rivals. El Barça Alusport manté l'estructura de l'equip campió del curs passat amb el valor afegit que suposen Gabriel i Sergio Lozano. Mentrestant, ElPozo, tot i les moltes absències, ha sabut créixer gràcies a la bona gestió tècnica de Duda i abanderant el paper de Miguelín.
La LNFS és cosa de dos en la fase regular: Barça i ElPozo. Però ves per on, va ser l'Intermovistar qui es va endur l'únic títol de la temporada: la Supercopa d'Espanya. El retorn a la lliga no els ha frenat, però és evident que algun dia arribarà la primera derrota. O no. Això sí, d'aquí a tres jornades es trobaran al Palacio de los Deportes de Múrcia. Serà, de moment, el partit de l'any. Arribaran compartint el liderat?
diumenge, 19 de febrer del 2012
Ganar presionando
El Barça Alusport dio una lección de coraje y amor propio en Manacor.
El equipo azulgrana demostró que la presión es un recurso que da sus
frutos. Y presionando casi a tres cuartos de pista, el Barça rasgó el
sueño de los isleños con un recital (2-7). De los siete goles, cuatro
fueron fruto de la presión del conjunto de Marc Carmona. Y esto dice
mucho de un equipo que hizo historia la temporada pasada y que mantiene
el mismo hambre para seguir aspirando a todo en la presente campaña. Era un partido trampa, pero se quedó en el aviso.
En un primer tiempo muy disputado, el Manacor fue capaz de avanzarse en el marcador cuando Paulinho aprovechó, casi, el único error defensivo del Barça en todo el partido. Quedaban muchos minutos y por los méritos de unos y de otros, los azulgrana no merecían ir por detrás en el marcador. Y antes del descanso, cuando hace más duele, le dio la vuelta al resultado. Una asistencia estratosférica de Wilde (no sólo sabe marcar goles) la definió con precisión Torras. El MVP de la Eurocopa continúa en racha. Y pocos segundos después, un error clamoroso de Juan Carlos López le sirvió en bandeja el gol a Gabriel. Éste fue el único regalo del Manacor. No podemos caer en la tentación de asegurar que el Barça ganó por los deméritos del rival. Si el Barça no hubiera presionado como lo hizo, ahogando la salida de la pelota del Manacor, el resultado hubiera sido otro.
En la segunda parte, recital del Barça. Lin anotaba el 1-3 yendo a presionar al rival casi dentro del área y siendo oportunista. En pleno dominio azulgrana, J.C. López recortó diferencias (2-3), pero Wilde, también presionando, marcó dos goles más y siendo altamente definidor en ataque. Incluso, Saad (con la derecha!) y Gabriel (autor de dos goles) contribuyeron a la goleada después de grandes transiciones en ataque.
El regreso a la competición tenía una prueba exigente, pero el líder salió reforzado de Manacor con nota alta. El miércoles, también en el Palma Arena, los azulgrana se lo jugarán todo a una carta para sellar el billete de las semifinales de la Copa del Rey. A partido único. Y que nadie se piense que será un paseo militar. El Manacor tiene la espina clavada y la mejor oportunidad para quitarsela es al cabo de tres días. Así pues, cautela y ambición.
Del partido sólo una crítica a MarcaTV. Sergio Lozano es un jugador brutal, pero ante el Manacor no fue el mejor jugador del partido para llevarse el reloj Time Force. Sólo entiendo esta distinción, si MarcaTV quería agradecerle los dos goles que el jugador marcó en la final de la Eurocopa y que sirvieron a España volver a ser campeona de Europa. Para gustos, colores.
En un primer tiempo muy disputado, el Manacor fue capaz de avanzarse en el marcador cuando Paulinho aprovechó, casi, el único error defensivo del Barça en todo el partido. Quedaban muchos minutos y por los méritos de unos y de otros, los azulgrana no merecían ir por detrás en el marcador. Y antes del descanso, cuando hace más duele, le dio la vuelta al resultado. Una asistencia estratosférica de Wilde (no sólo sabe marcar goles) la definió con precisión Torras. El MVP de la Eurocopa continúa en racha. Y pocos segundos después, un error clamoroso de Juan Carlos López le sirvió en bandeja el gol a Gabriel. Éste fue el único regalo del Manacor. No podemos caer en la tentación de asegurar que el Barça ganó por los deméritos del rival. Si el Barça no hubiera presionado como lo hizo, ahogando la salida de la pelota del Manacor, el resultado hubiera sido otro.
En la segunda parte, recital del Barça. Lin anotaba el 1-3 yendo a presionar al rival casi dentro del área y siendo oportunista. En pleno dominio azulgrana, J.C. López recortó diferencias (2-3), pero Wilde, también presionando, marcó dos goles más y siendo altamente definidor en ataque. Incluso, Saad (con la derecha!) y Gabriel (autor de dos goles) contribuyeron a la goleada después de grandes transiciones en ataque.
El regreso a la competición tenía una prueba exigente, pero el líder salió reforzado de Manacor con nota alta. El miércoles, también en el Palma Arena, los azulgrana se lo jugarán todo a una carta para sellar el billete de las semifinales de la Copa del Rey. A partido único. Y que nadie se piense que será un paseo militar. El Manacor tiene la espina clavada y la mejor oportunidad para quitarsela es al cabo de tres días. Así pues, cautela y ambición.
Del partido sólo una crítica a MarcaTV. Sergio Lozano es un jugador brutal, pero ante el Manacor no fue el mejor jugador del partido para llevarse el reloj Time Force. Sólo entiendo esta distinción, si MarcaTV quería agradecerle los dos goles que el jugador marcó en la final de la Eurocopa y que sirvieron a España volver a ser campeona de Europa. Para gustos, colores.
Guanyar pressionant
El Barça Alusport va donar una lliçó de coratge i amor propi a Manacor. L'equip blaugrana va demostrar que la pressió és un recurs que dóna els seus fruits. I pressionant gairebé a tres quarts de pista, el Barça va esquinçar el somni dels illencs amb un recital (2-7). Dels set gols, quatre van ser fruit de la pressió del conjunt de Marc Carmona. I això diu molt d'un equip que va fer història la temporada passada i que manté la mateixa gana per seguir aspirant a tot. Era un partit trampa, però no va ser una advertència abans de jugar.
En un primer temps molt disputat, el Manacor va ser capaç d'avançar-se en el marcador quan Paulinho va aprofitar, gairebé, l'única errada defensiva del Barça en tot el partit. Quedava molt partit i pels mèrits d'uns i altres, els blaugrana no mereixien anar per darrera en el marcador. I abans del descans, quan fa més mal, va capgirara el resultat. Una assistència estratosfèrica de Wilde (no només sap marcar gols) la va definir amb precisió Torras. El MVP de l'Eurocopa continua en ratxa. I pocs segons després, una errada clamorosa de JC López va donar en safata el gol a Gabriel. Aquest va ser l'únic regal del Manacor. No podem caure en la temptació d'assegurar que el Barça va guanyar pels demèrits del rival. Si el Barça no hagués pressionat com ho va fer, ofegant la sortida de la pilota del Manacor, el resultat hagués estat un altre.
A la segona part, recital del Barça. Lin feia l'1-3 anant a pressionar al rival gairebé dins l'àrea i sent oportunista. En ple domini blaugrana, JC López va retallar diferències (2-3), però Wilde, també pressionant, va marcar dos gols més pressionant al rival i sent altament definidor en atac. Fins i tot, Saad (amb la dreta!) i Gabriel (autor de dos gols) van contribuir a la golejada després de grans transicions en atac.
El retorn a la competició tenia una prova exigent, però el líder va sortir reforçat de Manacor amb nota alta. Dimecres, també al Palma Arena, els blaugrana s'ho jugaran tot a una carta el bitllet per a les semifinals de la Copa del Rei. A partit únic. I que ningú es pensi que serà un passeig militar. El Manacor té l'espineta clavada i la millor oportunitat la té al cap de tres dies. Cautela i amb ambició.
Del partit només una crítica a MarcaTV. Sergio Lozano és un jugador brutal, però davant el Manacor no va ser el millor jugador del partit per endur-se el rellotge Time Force. Només entenc aquesta distinció, si MarcaTV volia agrair-li els dos gols que el jugador va fer en la final de l'Eurocopa i que van servir a Espanya per tornar a ser campiona d'Europa. Ara, per a gustos, colors.
En un primer temps molt disputat, el Manacor va ser capaç d'avançar-se en el marcador quan Paulinho va aprofitar, gairebé, l'única errada defensiva del Barça en tot el partit. Quedava molt partit i pels mèrits d'uns i altres, els blaugrana no mereixien anar per darrera en el marcador. I abans del descans, quan fa més mal, va capgirara el resultat. Una assistència estratosfèrica de Wilde (no només sap marcar gols) la va definir amb precisió Torras. El MVP de l'Eurocopa continua en ratxa. I pocs segons després, una errada clamorosa de JC López va donar en safata el gol a Gabriel. Aquest va ser l'únic regal del Manacor. No podem caure en la temptació d'assegurar que el Barça va guanyar pels demèrits del rival. Si el Barça no hagués pressionat com ho va fer, ofegant la sortida de la pilota del Manacor, el resultat hagués estat un altre.
A la segona part, recital del Barça. Lin feia l'1-3 anant a pressionar al rival gairebé dins l'àrea i sent oportunista. En ple domini blaugrana, JC López va retallar diferències (2-3), però Wilde, també pressionant, va marcar dos gols més pressionant al rival i sent altament definidor en atac. Fins i tot, Saad (amb la dreta!) i Gabriel (autor de dos gols) van contribuir a la golejada després de grans transicions en atac.
El retorn a la competició tenia una prova exigent, però el líder va sortir reforçat de Manacor amb nota alta. Dimecres, també al Palma Arena, els blaugrana s'ho jugaran tot a una carta el bitllet per a les semifinals de la Copa del Rei. A partit únic. I que ningú es pensi que serà un passeig militar. El Manacor té l'espineta clavada i la millor oportunitat la té al cap de tres dies. Cautela i amb ambició.
Del partit només una crítica a MarcaTV. Sergio Lozano és un jugador brutal, però davant el Manacor no va ser el millor jugador del partit per endur-se el rellotge Time Force. Només entenc aquesta distinció, si MarcaTV volia agrair-li els dos gols que el jugador va fer en la final de l'Eurocopa i que van servir a Espanya per tornar a ser campiona d'Europa. Ara, per a gustos, colors.
divendres, 17 de febrer del 2012
Manacor: partido trampa

El Barça Alusport vuelve a la competición sólo habiendo entrenado en dos sesiones con toda la plantilla al completo. Los azulgrana han vivido una parada atípica. Cuatro jugadores en Croacia luchando por las medallas -Cristian, Torras, Lin y Sergio Lozano, con España; y Saad, con Italia-; Ario Santos, Gabriel y Wilde, haciendo bolos con el Brasil y el resto, ejercitándose con el filial.
Manacor hace tiempo que prepara el regreso a la liga. Además, se aferra a los números. Después de un inicio de temporada que sudaba para salir de los lugares de descenso ha sumado 4 victorias en los últimos 5 partidos. Unas cifras que lo han situado, incluso, a sólo dos puntos del playoff de ascenso. Y además conoce los ingredientes para derrotar el Barça.
Ahora bien, el equipo de Marc Carmona está haciendo una temporada de récord. En 18 jornadas se mantiene líder e invicto con un duelo espectacular con ElPozo. Como visitante, ha sumado 20 de los 24 puntos posibles. Sólo ha cedido dos empates (Intermovistar 1-1 y Caja Segovia 3-3).
Será un duelo trepidante. ¿Veremos el Barça Alusport de siempre? ¿Hasta qué punto habrá afectado el parón del Europeo? Carmona sabe que el Palma Arena no es la mejor pista para volver a la competición. Pero la exigencia en Can Barça hace que ante este partido se tenga que poner todos los sentidos. Hará falta esfuerzo, sacrificio y tenacidad. Sin estos ingredientes, el Barça lo tendrá más difícil. Ahora, la trayectoria de los azulgrana invita a creer. Sólo faltaría. Y por cierto, juega Lozano.
Manacor: partit trampa

El Barça Alusport torna a la competició només havent entrenat en dues sessions amb tota la plantilla al complert. Els blaugrana han viscut una aturada atípica. Quatre jugadors a Croàcia lluitant per les medalles -Cristian, Torras, Lin i Sergio Lozano, amb Espanya; i Saad, amb Itàlia-; Ari Santos, Gabriel i Wilde, fent bolos amb el Brasil i la resta, exercitant-se amb el filial.
Manacor fa temps que prepara el retorn a la lliga. A més, s'aferra als números. Després d'un inici de temporada que suava per sortir dels llocs de descens ha sumat 4 victòries en els últims 5 partits. Unes xifres que l'han situat, fins i tot, a només dos punts del play-off d'ascens. I a més sap quins són els ingredients per derrotar el Barça.
Ara bé, l'equip de Marc Carmona està fent una temporada de rècord. En 18 jornades es manté líder i invicte amb un duel aferrissat amb ElPozo. Com a visitant, ha sumat 20 dels 24 punts possibles. Només ha cedit dos empats (Intermovistar 1-1 i Caja Segòvia 3-3).
Serà un duel trepidant. Veurem el Barça Alusport de sempre? Fins a quin punt haurà afectat l'aturada per l'Europeu? Carmona sap que el Palma Arena no és la millor pista per tornar a la competició. Però l'exigència a Can Barça fa que davant d'aquest partit s'hagi de posar tots els sentits. Caldrà esforç, sacrifici i tenacitat. Sense aquests ingredients, el Barça ho tindrà més difícil. Ara, la trajectòria dels blaugrana convida a creure-hi. Només faltaria. I per cert, juga Lozano.
dimecres, 15 de febrer del 2012
Lozano, el búfalo pide paso
Quienes habitualmente no siguen la actualidad del fútbol sala han
descubierto a Sergio Lozano. Sus dos goles en la final de la Eurocopa ante Rusia y que han valido el sexto título continental a La Roja le
han situado, estos días, en boca de todos. Pero, Lozano ya hace tiempo
que muerde. El búfalo -así se lo conoce entre los compañeros de
profesión- pide paso. Ha vuelto a la selección española en esta Eurocopa
porque debutó con La Roja cuando ya despuntaba en Cartagena. Y ha
confirmado que puede ser uno de los jugadores más determinantes de la
historia del fútbol sala. Porque calidad individual le sobra y porque
juega en un equipo que lucha para ganarlo todo.
Es cierto que sus goles ante Rusia (de momento, los más decisivos de su carrera) no llegaron hasta la final. La actuación de Lozano en la Eurocopa de Croacia fue in crescendo. Cumplidor en los partidos de la primera fase fue ganando confianza en los partidos a cara y cruz. En las semis, ante Italia, ya despuntó pero dejó para la final ante Rusia su mejor versión. El 2007 se proclamó campeón de Europa con la sub-21 y, cinco años después, lo hizo con la absoluta.
Tiene una calidad indiscutible, es polivalente, tiene un impulso imparable y un disparo que hace temblar las porterías. Cuando coge la pelota y fija la mirada en ataque parece que tiemble el parqué. Es una bestia, espectáculo puro. El Barça Alusport, que hacía tiempo que lo tenía a la agenda, fue habilidoso y lo fichó por cuatro temporadas. Cartagena, endeudado hasta el cuello, tuvo que deshacerse del jugador con más futuro. La primera temporada jugó cedido en Segovia y lideró el equipo hasta el subcampeonato liguero. El carácter ganador de Lozano es tan grande que, incluso, en aquella eliminatoria final a 5 partidos dramáticos, estuvo a un paso de hacer campeón en Segovia aunque la próxima temporada jugaría al Palau Blaugrana.
El reto del Barça le ha situado entre los grandes. Se estrenó en la liga con un gol en la pista del Carnicer Torrejón que dio la primera victoria del conjunto azulgrana. A partir de entonces, su cotización ha ido en alza. El búfalo se crece en los grandes partidos como ya hizo en el Palau frente a El Pozo (5-5) en un partido trepidante. En los partidos grandes, si conviene, se pone el equipo en la espalda. Y en un duelo magnífico, Lozano es el máximo goleador de Primera División con 22 goles en 18 jornadas seguido de Wilde (también del Barça), con 20 goles.
Tras del paréntesis de la Eurocopa, el Barça Alusport tiene un calendario trepidante: liga, Copa del Rey, Copa de España y UEFA Futsal Cup. Cuatro títulos donde Lozano tendrá mucho que decir. El búfalo ya está preparado para agrandar el proyecto azulgrana. El Palau se roza las manos con Lozano. Tendremos que ir a ver el Barça con babero?
Es cierto que sus goles ante Rusia (de momento, los más decisivos de su carrera) no llegaron hasta la final. La actuación de Lozano en la Eurocopa de Croacia fue in crescendo. Cumplidor en los partidos de la primera fase fue ganando confianza en los partidos a cara y cruz. En las semis, ante Italia, ya despuntó pero dejó para la final ante Rusia su mejor versión. El 2007 se proclamó campeón de Europa con la sub-21 y, cinco años después, lo hizo con la absoluta.
Tiene una calidad indiscutible, es polivalente, tiene un impulso imparable y un disparo que hace temblar las porterías. Cuando coge la pelota y fija la mirada en ataque parece que tiemble el parqué. Es una bestia, espectáculo puro. El Barça Alusport, que hacía tiempo que lo tenía a la agenda, fue habilidoso y lo fichó por cuatro temporadas. Cartagena, endeudado hasta el cuello, tuvo que deshacerse del jugador con más futuro. La primera temporada jugó cedido en Segovia y lideró el equipo hasta el subcampeonato liguero. El carácter ganador de Lozano es tan grande que, incluso, en aquella eliminatoria final a 5 partidos dramáticos, estuvo a un paso de hacer campeón en Segovia aunque la próxima temporada jugaría al Palau Blaugrana.
El reto del Barça le ha situado entre los grandes. Se estrenó en la liga con un gol en la pista del Carnicer Torrejón que dio la primera victoria del conjunto azulgrana. A partir de entonces, su cotización ha ido en alza. El búfalo se crece en los grandes partidos como ya hizo en el Palau frente a El Pozo (5-5) en un partido trepidante. En los partidos grandes, si conviene, se pone el equipo en la espalda. Y en un duelo magnífico, Lozano es el máximo goleador de Primera División con 22 goles en 18 jornadas seguido de Wilde (también del Barça), con 20 goles.
Tras del paréntesis de la Eurocopa, el Barça Alusport tiene un calendario trepidante: liga, Copa del Rey, Copa de España y UEFA Futsal Cup. Cuatro títulos donde Lozano tendrá mucho que decir. El búfalo ya está preparado para agrandar el proyecto azulgrana. El Palau se roza las manos con Lozano. Tendremos que ir a ver el Barça con babero?
Lozano, el búfal demana pas
És cert que els seus gols davant de Rússia (de moment, els més decisius de la seva carrera) no van arribar fins a la final. L'actuació de Lozano a l'Eurocopa de Croàcia va anar in crescendo. Complidor en els partits de la primera fase va anar guanyant confiança en els partits a cara i creu. En les semis, davant d'Itàlia, ja va despuntar però va deixar per la final davant Rússia la seva millor versió. El 2007 va proclamar-se campió d'Europa amb la sub-21 i, cinc anys després, ho fa amb l'absoluta.
Té una qualitat indiscutible, és polivalent, té una embranzida imparable i un xut que fa tremolar les porteries. Quan agafa la pilota i fixa la mirada en atac sembla que tremoli el parquet. És una bèstia, espectacle pur. El Barça Alusport, que feia temps que el tenia a l'agenda, va ser hàbil i va fitxar-lo per quatre temporades. Cartagena, endeutat fins al coll, va haver de desfer-se del jugador amb més futur. La primera temporada va jugar cedit a Segòvia i va liderar l'equip fins al subcampionat de lliga. El caràcter guanyador de Lozano és tan gran que, fins i tot, en aquella eliminatòria final a 5 partits dramàtics, va estar un pas de fer campió a Segòvia encara que la temporada vinent jugaria al Palau Blaugrana.
El repte del Barça l'ha situat entre els grans. Va estrenar-se a la lliga amb un gol a la pista del Carnicer Torrejón que va donar la primera victòria al conjunt blaugrana. I a partir d'aleshores, la seva cotització ha anat a l'alça. El búfal es creix en els grans partits com va fer al Palau en la visita d'El Pozo (5-5) en un partit trepidant. En els partits grans, si convé, es posa l'equip a l'esquena. I en un pols magnífic, Lozano és el màxim golejador de Primera Divisió amb 22 gols en 18 jornades seguit de Wilde (també al Barça), amb 20 gols.
Després del parèntesi de l'Eurocopa, el Barça Alusport té un calendari trepidant: lliga, Copa del Rei, Copa d'Espanya i UEFA Futsal Cup. Quatre títols on Lozano hi tindrà molt a dir. El búfal ja està preparat per engrandir el projecte blaugrana. El Palau es frega les mans amb Lozano. Haurem d'anar a veure el Barça amb pitet?
dimarts, 14 de febrer del 2012
Benicarló, caída libre de la élite
Es la crónica de una muerte anunciada. Coincidiendo con el día de los
enamorados, Benicarló FS presenta su desamor a la élite. La grave
situación económica que vive el equipo cadufero le ha llevado al
precipicio. La junta gestora hace oficial su desaparición a la LNFS y
anuncia que este sábado ya no retomará la competición liguera en Lugo. La
decisión la tomó la asamblea del club con el visto bueno de la junta
gestora. Atrás quedan ocho temporadas consecutivas a la élite del fútbol
sala español.
Según algunas fuentes, Benicarló FS arrastra una deuda de 500.000 euros. El proyecto se sustentaba por patrocinios de la Diputación de Castelló y el Ayuntamiento de la ciudad y la carencia de ingresos ha provocado el fatídico desenlace. El club esperaba el ingreso de 210.000 euros de un convenio con el Aeropuerto de Castelló que se tenía que hacerse efectivo el 21 de enero, según informa El Periódico Mediterráneo.
Benicarló, una ciudad pequeña junto a Castelló, ha sufrido las consecuencias de una mala gestión económica que tienen como inicio de la desaparición al expresidente del club, Ximo Bel. Mientras la economía era saludable, Bel cumplió su sueño personal: situar Benicarló en el mapa. Él creó un imperio (de comunicación, también) en el entorno de un equipo de fútbol sala. El proyecto fue rentable mientras Diputación y Ayuntamiento financiaban al club a través de convenios.
Cuando la crisis ha cerrado los grifos de las administraciones, los clubes que no tienen los números al día, les acaba pasando factura. Lo sucedido en Benicarló ya había pasado a otros clubes de fútbol sala anteriormente. No se puede estirar más el brazo que la manga.
El problema es que muchos de los dirigentes de clubes no son conscientes que un proyecto deportivo debe basarse en los recursos reales. Todo el mundo sueña con tener un equipo puntero, que se clasifique entre los ocho primeros y juegue la Copa y los playoff por el título liguero. Pero esto tiene un riesgo: si no tienes un potencial económico rendible y tu plantilla tiene más deuda que ingresos, a la larga, el tiempo no perdona.
La burbuja ha estallado en Benicarló. Y estaría bien que si hay clubes en Primera que tambalean económicamente que hagan una reflexión y decidan su prioridad: jugar a Primera e intentar mantenerse sin pasa angustias económicas o luchar para ser entre los mejores estirando más el brazo que la manga? Este es el acto de responsabilidad más grande que puede tomar una junta directiva. El resto es indiferente.
Las pequeñas decisiones que se toman en cada club acaban dando prestigio o desprestigio al deporte. Que Benicarló renuncie a media temporada ahogado por las deudas es un revés por la LNFS que mancha la buena imagen de una selección que acaba de ganar la Eurocopa y que merece el premio Príncipe de Asturias.
Según algunas fuentes, Benicarló FS arrastra una deuda de 500.000 euros. El proyecto se sustentaba por patrocinios de la Diputación de Castelló y el Ayuntamiento de la ciudad y la carencia de ingresos ha provocado el fatídico desenlace. El club esperaba el ingreso de 210.000 euros de un convenio con el Aeropuerto de Castelló que se tenía que hacerse efectivo el 21 de enero, según informa El Periódico Mediterráneo.
Benicarló, una ciudad pequeña junto a Castelló, ha sufrido las consecuencias de una mala gestión económica que tienen como inicio de la desaparición al expresidente del club, Ximo Bel. Mientras la economía era saludable, Bel cumplió su sueño personal: situar Benicarló en el mapa. Él creó un imperio (de comunicación, también) en el entorno de un equipo de fútbol sala. El proyecto fue rentable mientras Diputación y Ayuntamiento financiaban al club a través de convenios.
Cuando la crisis ha cerrado los grifos de las administraciones, los clubes que no tienen los números al día, les acaba pasando factura. Lo sucedido en Benicarló ya había pasado a otros clubes de fútbol sala anteriormente. No se puede estirar más el brazo que la manga.
El problema es que muchos de los dirigentes de clubes no son conscientes que un proyecto deportivo debe basarse en los recursos reales. Todo el mundo sueña con tener un equipo puntero, que se clasifique entre los ocho primeros y juegue la Copa y los playoff por el título liguero. Pero esto tiene un riesgo: si no tienes un potencial económico rendible y tu plantilla tiene más deuda que ingresos, a la larga, el tiempo no perdona.
La burbuja ha estallado en Benicarló. Y estaría bien que si hay clubes en Primera que tambalean económicamente que hagan una reflexión y decidan su prioridad: jugar a Primera e intentar mantenerse sin pasa angustias económicas o luchar para ser entre los mejores estirando más el brazo que la manga? Este es el acto de responsabilidad más grande que puede tomar una junta directiva. El resto es indiferente.
Las pequeñas decisiones que se toman en cada club acaban dando prestigio o desprestigio al deporte. Que Benicarló renuncie a media temporada ahogado por las deudas es un revés por la LNFS que mancha la buena imagen de una selección que acaba de ganar la Eurocopa y que merece el premio Príncipe de Asturias.
Benicarló, caiguda lliure de l’elit
És la crònica d’una mort anunciada. Coincidint amb el dia dels enamorats, Benicarló FS presenta el seu desamor amb l’elit. La greu situació econòmica que viu l’equip cadufer l’ha portat al precipici. La junta gestora fa oficial la seva desaparició a la LNFS i anuncia que dissabte ja no reprendrà la competició de lliga a Lugo. La decisió la va prendre l’assemblea del club amb el vist-i-plau de la junta gestora. Enrere queden vuit temporades consecutives a l’elit del futbol sala espanyol.
Segons algunes fonts, Benicarló FS arrossega un deute de 500.000 euros. El projecte se sustentava per patrocinis de la Diputació de Castelló i l’Ajuntament de la ciutat i la manca d’ingressos ha provocat el fatídic desenllaç. El club esperava l’ingrés de 210.000 euros d’un conveni amb l’Aeroport de Castelló que s’havia de fer-se efectiu el 21 de gener, segons informa El Periódico Mediterráneo.
Benicarló, una ciutat petita al costat de Castelló, ha patit les conseqüències d’una mala gestió econòmica que tenen com a inici de la desaparició a l’expresident del club, Ximo Bel. Mentre l’economia era saludable, Bel va complir el seu somni personal: situar Benicarló en el mapa. Ell va crear un imperi (de comunicació, també) a l’entorn d’un equip de futbol sala. El projecte va ser rendible mentre Diputació i Ajuntament finançaven al club a través de convenis.
Quan la crisi ha tancat les aixetes de les administracions, els clubs que no porten els números al corrent, els acaba passant factura. El que ha passat a Benicarló ja havia passat a altres clubs de futbol sala. No es pot estirar més el braç que la màniga.
El problema és que molts dels dirigents de clubs no són conscients que un projecte esportiu s’ha de basar en els recursos reals. Tothom somnia en tenir un equip punter, que es classifiqui entre els vuit primers i jugui la Copa i els playoff pel títol de lliga. Però això té un risc: si no tens un potencial econòmic rentable i la teva plantilla té més deute que ingressos, a la llarga, el temps no perdona. És com una gota malaia.
La bombolla ha petat a Benicarló. I estaria bé que si hi ha clubs a Primera que trontollen econòmicament que facin una reflexió i decidir què prefereixen: jugar a Primera i intentar mantenir-se sense passar angoixes econòmiques o lluitar per ser entre els millors estirant més el braç que la màniga? Aquest és l’acte de responsabilitat més gran que pot prendre una junta directiva. La resta és indiferent.
Les petites decisions que es prenen en cada club acaben donant prestigi o desprestigi a l’esport. Que Benicarló renunciï a mitja temporada ofegat pels deutes és un revés per la LNFS que taca la bona imatge d’una selecció que acaba de guanyar l’Eurocopa i que mereix el Premi Príncep d’Astúries.
Segons algunes fonts, Benicarló FS arrossega un deute de 500.000 euros. El projecte se sustentava per patrocinis de la Diputació de Castelló i l’Ajuntament de la ciutat i la manca d’ingressos ha provocat el fatídic desenllaç. El club esperava l’ingrés de 210.000 euros d’un conveni amb l’Aeroport de Castelló que s’havia de fer-se efectiu el 21 de gener, segons informa El Periódico Mediterráneo.
Benicarló, una ciutat petita al costat de Castelló, ha patit les conseqüències d’una mala gestió econòmica que tenen com a inici de la desaparició a l’expresident del club, Ximo Bel. Mentre l’economia era saludable, Bel va complir el seu somni personal: situar Benicarló en el mapa. Ell va crear un imperi (de comunicació, també) a l’entorn d’un equip de futbol sala. El projecte va ser rendible mentre Diputació i Ajuntament finançaven al club a través de convenis.
Quan la crisi ha tancat les aixetes de les administracions, els clubs que no porten els números al corrent, els acaba passant factura. El que ha passat a Benicarló ja havia passat a altres clubs de futbol sala. No es pot estirar més el braç que la màniga.
El problema és que molts dels dirigents de clubs no són conscients que un projecte esportiu s’ha de basar en els recursos reals. Tothom somnia en tenir un equip punter, que es classifiqui entre els vuit primers i jugui la Copa i els playoff pel títol de lliga. Però això té un risc: si no tens un potencial econòmic rentable i la teva plantilla té més deute que ingressos, a la llarga, el temps no perdona. És com una gota malaia.
La bombolla ha petat a Benicarló. I estaria bé que si hi ha clubs a Primera que trontollen econòmicament que facin una reflexió i decidir què prefereixen: jugar a Primera i intentar mantenir-se sense passar angoixes econòmiques o lluitar per ser entre els millors estirant més el braç que la màniga? Aquest és l’acte de responsabilitat més gran que pot prendre una junta directiva. La resta és indiferent.
Les petites decisions que es prenen en cada club acaben donant prestigi o desprestigi a l’esport. Que Benicarló renunciï a mitja temporada ofegat pels deutes és un revés per la LNFS que taca la bona imatge d’una selecció que acaba de guanyar l’Eurocopa i que mereix el Premi Príncep d’Astúries.
dilluns, 13 de febrer del 2012
Luis Amado: d'Arganda a llegenda
Luis Amado és una llegenda del futbol sala. Als seus 35 anys, el meta de Intermovistar i la selecció espanyola és un fix indiscutible. La seva trajectòria és inigualable i el seu palmarès un autèntic botí de títols. La seva carrera va començar en aquell Caja Segòvia que va escombrar en pocs anys i es va guanyar la confiança de José María García que va endur-se'l a l'Inter per fer-lo més gran.
Com els grans porters va començar sent golejador a Arganda del Rey (Madrid). Fins que va descobrir que sota els pals seria més determinant. Professional des dels 20 anys, Luis Amado suma 11 temporades al capdavant de la màquina verda. A Torrejón, primer, i Alcalá, més tard, ha aconseguit l'escandalosa xifra de 26 títols (entre Copa d'Europa, Lliga, Copa d'Espanya, Supercopa d'Espanya, Copa intercontinental, Recopa d'Europa i Copa Ibèrica) i altres 10 amb Caja Segòvia. A tot això cal sumar-li, 7 títols amb La Roja, destacant dues Copes del Món i 5 Eurocopas (l'última, dissabte passat davant Rússia).
Amado va recollir el testimoni d'una altra llegenda, Jesús Clavería per eixamplar, encara més, el seu poder en la porteria. Porters de molta qualitat han viscut sempre a la seva ombra. I és que Luis Estimat té alguna cosa que el fa indiscutible. Alt i corpulent, té reflexos i, si convé, utilitza els seus peus per trencar el somni del jugador rival. Pot arribar a desesperar a qualsevol.
Part de l'èxit d'Intermovistar i de la selecció espanyola és de Luis Amado. Ho va demostrar en el seu últim partit amb La Roja (179 internacionalitats, de moment). En la final davant Rússia va estar colossal, va jugar com gairebé sempre. Va frenar l'atac rus en el moment més oportú per donar aquest salt de qualitat a Espanya i aconseguir l'enèsim títol.
Des de fa molts anys, en la lliga espanyola hi ha porters de molta qualitat. Juanjo i Cristian, sense anar més lluny, s'han conformat amb veure els partits de l'Europeu des de la banqueta o la graderia. Podrien jugar els dos de llarg, però Luis Amado encara està un esglaó a dalt. Com el millor vi i la major collita. Luis Amado és un dels grans.
Luis Amado: de Arganda a leyenda
Luis Amado es una leyenda del fútbol sala. A sus 35 años, el meta de Intermovistar y la selección española es un fijo indiscutible. Su trayectoria es inigualable y su palmarés un auténtico botín de títulos. Su carrera empezó en aquel Caja Segovia que ensombreció en pocos años y se ganó la confianza de José María García para llevar a Inter a lo más alto.
Como los grandes porteros empezó siendo goleador en Arganda del Rey. Hasta que descubrió que bajo palos sería más determinante. Profesional des de los 20 años, Luis Amado suma 11 temporadas al frente de la máquina verde. En Torrejón, primero, y Alcalá, más tarde, ha conseguido la friolera de 26 títulos (entre Copa de Europa, Liga, Copa de España, Supercopa de España, Copa intercontinental, Recopa de Europa y Copa Ibérica) y otros 10 con Caja Segovia. A todo esto hay que sumarle, 7 títulos con La Roja, destacando dos Copas del Mundo y 5 Eurocopas (la última, el pasado sábado ante Rusia).
Amado recogió el testimonio de otra leyenda, Jesús Clavería para ensanchar, aún más, su poderío en la portería. Metas de mucha calidad han vivido siempre a su sombra. Y es que Luis Amado tiene algo que le hace indiscutible. Alto y corpulento, tiene reflejos y, si conviene, utiliza sus pies para romper el sueño del jugador rival. Puede llegar a desesperar a cualquiera.
Parte del éxito de Intermovistar y de la selección española es de Luis Amado. Lo demostró en su último partido con La Roja (179 internacionalidades, de momento). En la final ante Rusia estuvo colosal, jugó como casi siempre. Desbarató el ataque ruso en el momento más oportuno para dar ese salto de calidad a España y lograr el enésimo título.
Desde hace muchos años, en la liga española hay porteros de mucha calidad. Juanjo y Cristian, sin ir más lejos, se han conformado con ver los partidos del Europeo des del banco o la grada. Podrían jugar los dos sobradamente pero Luis Amado aún está un peldaño arriba. Como el mejor vino y la mayor cosecha. Luis Amado es uno de los grandes.
Como los grandes porteros empezó siendo goleador en Arganda del Rey. Hasta que descubrió que bajo palos sería más determinante. Profesional des de los 20 años, Luis Amado suma 11 temporadas al frente de la máquina verde. En Torrejón, primero, y Alcalá, más tarde, ha conseguido la friolera de 26 títulos (entre Copa de Europa, Liga, Copa de España, Supercopa de España, Copa intercontinental, Recopa de Europa y Copa Ibérica) y otros 10 con Caja Segovia. A todo esto hay que sumarle, 7 títulos con La Roja, destacando dos Copas del Mundo y 5 Eurocopas (la última, el pasado sábado ante Rusia).
Amado recogió el testimonio de otra leyenda, Jesús Clavería para ensanchar, aún más, su poderío en la portería. Metas de mucha calidad han vivido siempre a su sombra. Y es que Luis Amado tiene algo que le hace indiscutible. Alto y corpulento, tiene reflejos y, si conviene, utiliza sus pies para romper el sueño del jugador rival. Puede llegar a desesperar a cualquiera.
Parte del éxito de Intermovistar y de la selección española es de Luis Amado. Lo demostró en su último partido con La Roja (179 internacionalidades, de momento). En la final ante Rusia estuvo colosal, jugó como casi siempre. Desbarató el ataque ruso en el momento más oportuno para dar ese salto de calidad a España y lograr el enésimo título.
Desde hace muchos años, en la liga española hay porteros de mucha calidad. Juanjo y Cristian, sin ir más lejos, se han conformado con ver los partidos del Europeo des del banco o la grada. Podrían jugar los dos sobradamente pero Luis Amado aún está un peldaño arriba. Como el mejor vino y la mayor cosecha. Luis Amado es uno de los grandes.
diumenge, 12 de febrer del 2012
La persistencia tiene premio: Hexacampeones!
Hexacampeones! La selección española consiguió el quinto Europeo de
fútbol sala de su historia en una final taquicardica. Rusia mostró
mucha resistencia, pero la fe y, sobre todo, la persistencia de La Roja
fueron determinantes para mantener, dos años más, la hegemonía
continental. Este hexacampeonato tiene un valor añadido más por la forma
como el combinado de Venancio López se adjudicó un título que, a pocos
según del tiempo reglamentario, ya volaba en destino Moscú. España no
encontraba la solución. Había agotado todos los recursos.
Hasta que apareció Sergio Lozano. El jugador del Barça tenía reservada la mejor actuación personal para el momento decisivo. A falta de pocos segundos para la conclusión, Rusia se aferraba a la mínima ventaja (1-0) gracias a un gol de Pula. España lo había intentado absolutamente todo en ataque, pero Rusia avalaba con creces su condición de ser la selección menos goleada. El combinado español no encontraba el camino del gol ni siquiera cuando los rusos tuvieron que jugar dos minutos con un jugador menos en la pista por una absurda expulsión del 'brasileño' Cirilo.
España no perdió nunca el empuje y la fuerza para conseguir la igualada. El tiempo corría sin deternerse. Y cuando parecía que todo estaba perdido, Lozano firmó el empate. Un disparo del azulgrana destrozó la portería rusa y la fe española creció hasta levantar el título. Quedaba la prórroga y los penalties. Pero, una vez más, Lozano marcaba el 1-2 y Borja, en el límite del tiempo, establecía el 1-3 definitivo. A todo esto, no hay que olvidarse de Luis Amado (quién merece un capítulo aparte) porque demostró que es el mejor portero de la historia de este deporte... de largo.
Aquellos que se pensaban que España se pasearía por el Europeo de Croacia han comprobado que para ganar títulos tienes que trabajar más que el resto. Por eso el título todavía tiene más mérito. Se ganó porque los jugadores nunca perdieron la fe. Persistieron hasta lograr el título. Y esta es la fórmula. Durante el Europeo, las retransmisiones de Energy y Europort han regalado demasiados comentarios gratuitos que no ayudan a dar el valor que tiene la victoria de España. No se gana con la gorra, como se ha demostrado. Por lo tanto, creo que aquellos que tenemos la suerte de explicar los hechos, lo debemos de hacer con humildad y respeto hacia los rivales.
En este Europeo, se ha demostrado que el nivel de las selecciones ha subido un peldaño y que la distancia entre España y el resto se ha acortado de forma significativa. Mejor, claro que sí. De Rusia era de esperar porque era una de las favoritas, junto con Italia que ha acabado tercera después de ganar en Croacia (1-3).
La prensa española hoy quizás se hará eco de la conquista del Europeo. Y lo disfrazará, como siempre, como una selección invencible... que lo es. Venderán más la bandera, los colores y el orgullo español y pasarán por alto, lo más importante que da el deporte: el esfuerzo y la persistencia. Sin esfuerzo ni persistencia no habría títulos. Y esto, en un periodismo deportivo más radicalizado que nunca, se olvida y se pierde por el camino.
Durante los próximos días desglosaré el Europeo por capítulos. Menciones especiales que merecen Luis Amado, Sergio Lozano, Jordi Torras (MVP del torneo) y las revelaciones Miguelín y Aicardo.
Hasta que apareció Sergio Lozano. El jugador del Barça tenía reservada la mejor actuación personal para el momento decisivo. A falta de pocos segundos para la conclusión, Rusia se aferraba a la mínima ventaja (1-0) gracias a un gol de Pula. España lo había intentado absolutamente todo en ataque, pero Rusia avalaba con creces su condición de ser la selección menos goleada. El combinado español no encontraba el camino del gol ni siquiera cuando los rusos tuvieron que jugar dos minutos con un jugador menos en la pista por una absurda expulsión del 'brasileño' Cirilo.
España no perdió nunca el empuje y la fuerza para conseguir la igualada. El tiempo corría sin deternerse. Y cuando parecía que todo estaba perdido, Lozano firmó el empate. Un disparo del azulgrana destrozó la portería rusa y la fe española creció hasta levantar el título. Quedaba la prórroga y los penalties. Pero, una vez más, Lozano marcaba el 1-2 y Borja, en el límite del tiempo, establecía el 1-3 definitivo. A todo esto, no hay que olvidarse de Luis Amado (quién merece un capítulo aparte) porque demostró que es el mejor portero de la historia de este deporte... de largo.
Aquellos que se pensaban que España se pasearía por el Europeo de Croacia han comprobado que para ganar títulos tienes que trabajar más que el resto. Por eso el título todavía tiene más mérito. Se ganó porque los jugadores nunca perdieron la fe. Persistieron hasta lograr el título. Y esta es la fórmula. Durante el Europeo, las retransmisiones de Energy y Europort han regalado demasiados comentarios gratuitos que no ayudan a dar el valor que tiene la victoria de España. No se gana con la gorra, como se ha demostrado. Por lo tanto, creo que aquellos que tenemos la suerte de explicar los hechos, lo debemos de hacer con humildad y respeto hacia los rivales.
En este Europeo, se ha demostrado que el nivel de las selecciones ha subido un peldaño y que la distancia entre España y el resto se ha acortado de forma significativa. Mejor, claro que sí. De Rusia era de esperar porque era una de las favoritas, junto con Italia que ha acabado tercera después de ganar en Croacia (1-3).
La prensa española hoy quizás se hará eco de la conquista del Europeo. Y lo disfrazará, como siempre, como una selección invencible... que lo es. Venderán más la bandera, los colores y el orgullo español y pasarán por alto, lo más importante que da el deporte: el esfuerzo y la persistencia. Sin esfuerzo ni persistencia no habría títulos. Y esto, en un periodismo deportivo más radicalizado que nunca, se olvida y se pierde por el camino.
Durante los próximos días desglosaré el Europeo por capítulos. Menciones especiales que merecen Luis Amado, Sergio Lozano, Jordi Torras (MVP del torneo) y las revelaciones Miguelín y Aicardo.
La persistència té premi: Hexacampions!
Hexacampions! La selecció espanyola va aconseguir el cinquè Europeu de futbol sala de la seva història en una final taquicàrdica. Rússia va mostrar molta resistència, però la fe i, sobretot, la persistència de La Roja van ser determinants per mantenir, dos anys més, l'hegemonia continental. Aquest hexacampionat té un valor afegit més per la forma com el combinat de Venancio López va adjudicar-se un títol que, a pocs segons del temps reglamentari, ja volava en destinació Moscou. Espanya no trobava la solució. Havia esgotat tots els recursos.
Fins que va aparèixer Sergio Lozano. El jugador del Barça tenia reservada la millor actuació personal pel moment decisiu. A manca de pocs segons pel final, Rússia s'aferrava al mínim avantatge (1-0) gràcies a un gol de Pula. Espanya ho havia intentat absolutament tot en atac, però Rússia avalava amb escreix la seva condició de ser la selecció menys golejada. El combinat espanyol no trobava el camí del gol ni tan sols quan els russos van haver de jugar dos minuts amb un jugador menys a la pista per una absurda expulsió del 'brasiler' Cirilo.
Espanya no va perdre mai l'empenta i la força per l'igualada. El temps corria sense aturar-se. I quan semblava que tot estava perdut, Lozano va signar l'empat. Una gardela del blaugrana va escapçar la porteria russa i la fe espanyola va créixer fins a aixecar el títol. Quedava la pròrroga i sinó els penals. Però, un cop més, Lozano anotava l'1-2 i Borja, al límit del temps, establia l'1-3 definitiu. Tampoc cal oblidar-se de Luis Amado (qui mereix un capítol a part) perquè va demostrar que és el millor porter de la història d'aquest esport... de llarg.
Aquells que es pensaven que Espanya es passejaria per l'Europeu de Croàcia han comprovat que per guanyar títols has de treballar de valent. Per això el títol encara té més mèrit. Es va guanyar perquè els jugadors mai van perdre la fe. Van persistir fins assolir el títol. I aquesta és la fórmula. Durant l'Europeu, les transmissions d'Energy i Europort hi ha hagut massa comentaris gratuïts que no ajuden a donar el valor que té la victòria d'Espanya. No es guanya amb la gorra, com s'ha demostrat. Per tant, crec que aquells que tenim la sort d'explicar els fets, ho hem de fer amb humilitat i respecte cap als rivals.
En aquest Europeu, s'ha demostrat que el nivell de les seleccions ha pujat un esglaó i que la distància entre Espanya i la resta s'ha escurçat de forma significativa. Millor, clar que sí. De Rússia era d'esperar perquè era una de les favorites, juntament amb Itàlia que ha acabat tercera després de guanyar a Croàcia (1-3).
La premsa espanyola avui potser es farà ressò de la conquesta de l'Europeu. I ho disfressarà, com sempre, com una selecció invencible... que ho és. Vendran amb més força la bandera, els colors i l'orgull espanyol i passaran per alt, el més important que dóna l'esport: l'esforç i la persistència. Sense esforç ni persistència no hi hauria títols. I això, en un periodisme esportiu més radicalitzat que mai, s'oblida i es perd pel camí.
Durants els propers dies desglossaré l'Europeu per capítols. Mencions especials que mereixen Luis Amado, Sergio Lozano, Jordi Torras i les revelacions Miguelín i Aicardo.
Fins que va aparèixer Sergio Lozano. El jugador del Barça tenia reservada la millor actuació personal pel moment decisiu. A manca de pocs segons pel final, Rússia s'aferrava al mínim avantatge (1-0) gràcies a un gol de Pula. Espanya ho havia intentat absolutament tot en atac, però Rússia avalava amb escreix la seva condició de ser la selecció menys golejada. El combinat espanyol no trobava el camí del gol ni tan sols quan els russos van haver de jugar dos minuts amb un jugador menys a la pista per una absurda expulsió del 'brasiler' Cirilo.
Espanya no va perdre mai l'empenta i la força per l'igualada. El temps corria sense aturar-se. I quan semblava que tot estava perdut, Lozano va signar l'empat. Una gardela del blaugrana va escapçar la porteria russa i la fe espanyola va créixer fins a aixecar el títol. Quedava la pròrroga i sinó els penals. Però, un cop més, Lozano anotava l'1-2 i Borja, al límit del temps, establia l'1-3 definitiu. Tampoc cal oblidar-se de Luis Amado (qui mereix un capítol a part) perquè va demostrar que és el millor porter de la història d'aquest esport... de llarg.
Aquells que es pensaven que Espanya es passejaria per l'Europeu de Croàcia han comprovat que per guanyar títols has de treballar de valent. Per això el títol encara té més mèrit. Es va guanyar perquè els jugadors mai van perdre la fe. Van persistir fins assolir el títol. I aquesta és la fórmula. Durant l'Europeu, les transmissions d'Energy i Europort hi ha hagut massa comentaris gratuïts que no ajuden a donar el valor que té la victòria d'Espanya. No es guanya amb la gorra, com s'ha demostrat. Per tant, crec que aquells que tenim la sort d'explicar els fets, ho hem de fer amb humilitat i respecte cap als rivals.
En aquest Europeu, s'ha demostrat que el nivell de les seleccions ha pujat un esglaó i que la distància entre Espanya i la resta s'ha escurçat de forma significativa. Millor, clar que sí. De Rússia era d'esperar perquè era una de les favorites, juntament amb Itàlia que ha acabat tercera després de guanyar a Croàcia (1-3).
La premsa espanyola avui potser es farà ressò de la conquesta de l'Europeu. I ho disfressarà, com sempre, com una selecció invencible... que ho és. Vendran amb més força la bandera, els colors i l'orgull espanyol i passaran per alt, el més important que dóna l'esport: l'esforç i la persistència. Sense esforç ni persistència no hi hauria títols. I això, en un periodisme esportiu més radicalitzat que mai, s'oblida i es perd pel camí.
Durants els propers dies desglossaré l'Europeu per capítols. Mencions especials que mereixen Luis Amado, Sergio Lozano, Jordi Torras i les revelacions Miguelín i Aicardo.
dissabte, 11 de febrer del 2012
Salir, disfrutar y... ganar
Ha llegado el gran día. España juega (21.00 h, Energy) la gran final de la Eurocopa 2012 ante Rusia. Hasta ahora, el equipo español ha respondido con acierto ante todos los obstáculos que le han salido al paso hasta llegar al partido más decisivo. No ha habido ninguna fórmula mágica que le haya hecho peligrar su hegemonía. Lo intentó Eslovenia el día de un debut frío y Ucrania no fue rival. En cuartos de final, la Rumanía de Sito Rivera también lo intentó sin éxito y ni Italia, haciendo un trabajo impecable en defensa, pudo evitar dejar a la esquina en España.
Y ahora toca Rusia. El último peldaño y el último obstáculo. Rusia se ha clasificado para la final sin hacer demasiado ruido, pero si había dos equipos favoritos para disputarse el reinado en Europa son las dos selecciones que se lo jugarán todo en 40 minutos. Italia ha hecho la transición hacia una selección más autóctona y Portugal está lejos del potencial que había tenido años atrás. Sólo queda Rusia como la gran amenaza. Llega a la final siendo la selección menos goleada y con una dupla brasileña de adopción (Pula y Cirilo) que se tendrá que atar bien cerca.
España ganará el Eurocopa si juega como sabe hacerlo. España se llevará el éxito si estrangula Rusia en cada remate como lo hizo ante Rumanía. El sueño de Italia sobrevivió por la carencia de acierto de La Roja y la desgracia en los palos. Si no hubiera sido así, España hubiera obtenido una clasificación más oxigenada. Por tanto, en la final no se puede perdonar.
Estoy convencido que España conseguirá la victoria y mantendrá la hegemonía en Europa. No hay mejores jugadores en el mundo que en la LNFS. Y este es un valor añadido que hay que tener en cuenta. Hoy puede continuar la leyenda de quienes la empezaron. A todos ellos, una porción de la medalla también será suya.
Y sólo un deseo más personal. Además del título colectivo, hay un premio individual que Jordi Torras tiene a su alcance. El azulgrana puede convertirse en el MVP de la Eurocopa. Ha marcado 5 goles y está empatado con el croata Dario Marinovic, que jugará por el tercer y cuarto puesto ante Italia. Torras merecería esta distinción y ojalá hoy tenga más acierto que en el partido de semifinales (#TorrasMVP).
Salir, disfrutar y... ganar.
Y ahora toca Rusia. El último peldaño y el último obstáculo. Rusia se ha clasificado para la final sin hacer demasiado ruido, pero si había dos equipos favoritos para disputarse el reinado en Europa son las dos selecciones que se lo jugarán todo en 40 minutos. Italia ha hecho la transición hacia una selección más autóctona y Portugal está lejos del potencial que había tenido años atrás. Sólo queda Rusia como la gran amenaza. Llega a la final siendo la selección menos goleada y con una dupla brasileña de adopción (Pula y Cirilo) que se tendrá que atar bien cerca.
España ganará el Eurocopa si juega como sabe hacerlo. España se llevará el éxito si estrangula Rusia en cada remate como lo hizo ante Rumanía. El sueño de Italia sobrevivió por la carencia de acierto de La Roja y la desgracia en los palos. Si no hubiera sido así, España hubiera obtenido una clasificación más oxigenada. Por tanto, en la final no se puede perdonar.
Estoy convencido que España conseguirá la victoria y mantendrá la hegemonía en Europa. No hay mejores jugadores en el mundo que en la LNFS. Y este es un valor añadido que hay que tener en cuenta. Hoy puede continuar la leyenda de quienes la empezaron. A todos ellos, una porción de la medalla también será suya.
Y sólo un deseo más personal. Además del título colectivo, hay un premio individual que Jordi Torras tiene a su alcance. El azulgrana puede convertirse en el MVP de la Eurocopa. Ha marcado 5 goles y está empatado con el croata Dario Marinovic, que jugará por el tercer y cuarto puesto ante Italia. Torras merecería esta distinción y ojalá hoy tenga más acierto que en el partido de semifinales (#TorrasMVP).
Salir, disfrutar y... ganar.
Sortiu, disfruteu i... guanyeu!
Ha arribat el gran dia. Espanya juga (21.00 h, Energy) la gran final de l'Eurocopa 2012 contra Rússia. Fins ara, l'equip espanyol ha respòs amb encert tots els obstacles que li han sortit al pas fins arribar al partit més decisiu. No hi ha hagut cap fórmula màgica que l'hagi fet perillar la seva hegemonia. Ho va intentar Eslovènia el dia d'un debut fred i Ucraïna no va ser rival. Als quarts de final, la Romania de Sito Rivera també ho va intentar sense èxit i ni Itàlia, fent un treball impecable en defensa, va poder evitar deixar a la cantonada a Espanya.
I ara toca Rússia. L'últim esglaó i l'últim obstacle. Rússia s'ha classificat per la final sense fer massa soroll, però si hi havia dos equips favorits per disputar-se el regnat a Europa són les dues seleccions que s'ho jugaran tot en 40 minuts. Itàlia ha fet la transició cap a una selecció més autòctona i Portugal és molt lluny del potencial que havia tingut anys enrera. Només queda Rússia com la gran amenaça. Arriba a la final sent la selecció menys golejada i amb una dupla brasilera d'adopció (Pula i Cirilo) que s'haurà de lligar ben a prop.
Espanya guanyarà l'Eurocopa si juga com sap fer-ho. Espanya s'endurà l'èxit si escanya Rússia en cada rematada com ho va fer davant de Romania. El somni d'Itàlia va sobreviure per la manca d'encert de La Roja i la fortuna dels pals. Si no hagués estat així, Espanya hagués obtingut una classificació més oxigenada. Per tant, en la final no es pot perdonar.
Estic convençut que Espanya aconseguirà la victòria i mantindrà l'hegemonia a Europa. No hi ha millors jugadors al món que arreu de l'estat. I aquest és un valor a tenir en compte. Avui pot continuar la llegenda dels qui la van començar. A tots ells, una porció de la medalla també serà seva.
I només un desig més personal. A banda del títol col·lectiu, hi ha un premi individual que Jordi Torras té a l'abast. El blaugrana pot convertir-se en el MVP de l'Eurocopa. Ha marcat 5 gols i està empatat amb el croat Dario Marinovic, que jugarà pel tercer i quart lloc contra Itàlia. Torras mereixeria aquesta distinció i tan debó avui tingui més encert que en el partit de semifinals (#TorrasMVP).
Sortiu i disfruteu.
I ara toca Rússia. L'últim esglaó i l'últim obstacle. Rússia s'ha classificat per la final sense fer massa soroll, però si hi havia dos equips favorits per disputar-se el regnat a Europa són les dues seleccions que s'ho jugaran tot en 40 minuts. Itàlia ha fet la transició cap a una selecció més autòctona i Portugal és molt lluny del potencial que havia tingut anys enrera. Només queda Rússia com la gran amenaça. Arriba a la final sent la selecció menys golejada i amb una dupla brasilera d'adopció (Pula i Cirilo) que s'haurà de lligar ben a prop.
Espanya guanyarà l'Eurocopa si juga com sap fer-ho. Espanya s'endurà l'èxit si escanya Rússia en cada rematada com ho va fer davant de Romania. El somni d'Itàlia va sobreviure per la manca d'encert de La Roja i la fortuna dels pals. Si no hagués estat així, Espanya hagués obtingut una classificació més oxigenada. Per tant, en la final no es pot perdonar.
Estic convençut que Espanya aconseguirà la victòria i mantindrà l'hegemonia a Europa. No hi ha millors jugadors al món que arreu de l'estat. I aquest és un valor a tenir en compte. Avui pot continuar la llegenda dels qui la van començar. A tots ells, una porció de la medalla també serà seva.
I només un desig més personal. A banda del títol col·lectiu, hi ha un premi individual que Jordi Torras té a l'abast. El blaugrana pot convertir-se en el MVP de l'Eurocopa. Ha marcat 5 gols i està empatat amb el croat Dario Marinovic, que jugarà pel tercer i quart lloc contra Itàlia. Torras mereixeria aquesta distinció i tan debó avui tingui més encert que en el partit de semifinals (#TorrasMVP).
Sortiu i disfruteu.
divendres, 10 de febrer del 2012
Javi Rodríguez, la gran atracción
Javi Rodríguez, el gran ausente en el Europeo de fútbol sala por voluntad
propia, se ha convertido en la gran atracción de los dos partidos
amistosos que, este fin de semana, disputará Catalunya contra Uzbekistán. El
pívot de Santa Coloma de Gramanet es el principal reclamo de una lista que entusiasma. Además de Rodríguez, destacan jugadores de primer
nivel como Joan Linares (quién merece un capítulo aparte por sus más de
600 partidos a Primera División) o Juan Carlos López (quién picó piedra en la etapa más dura del Barça a caballo de
Primera y Segunda División). El primer amistoso se jugará el sábado 11 en
Martorell y el domingo 12 en Montcada i Reixac. Los dos compromisos se
disputarán a las 18.00 horas.
Los otros alicientes se concretan en el regreso de jugadores que habían vivido la época dorada del fútbol sala en Martorell como José Ruiz (Manacor) o Héctor Albadalejo (que ahora juega al Acqua&Sapone de Italia). Otros jugadores de altos vuelos como Jordi Gay y Diego Blanco, que reviven una segunda juventud en el nuevo proyecto de Sala5 Martorell.
En la lista de Andreu Plaza, entrenador del Barça Alusport B y seleccionador de Catalunya, también se añaden dos porteros que apuntan alto: Dídac Plana (Zaragoza) y Julio Gracia (Barça Alusport B) y una de las perlas de la cantera de Santa Coloma, Julio López (Sala5 Martorell).
De Uzbekistán, poca cosa. El único conocido es el seleccionador: el gallego José María Pazos. El proyecto del conjunto asiático, que es de gira por Europa, es la participación a la Copa de Asia el próximo mes de mayo para lograr una plaza por el Mundial de Tailandia.
Los otros alicientes se concretan en el regreso de jugadores que habían vivido la época dorada del fútbol sala en Martorell como José Ruiz (Manacor) o Héctor Albadalejo (que ahora juega al Acqua&Sapone de Italia). Otros jugadores de altos vuelos como Jordi Gay y Diego Blanco, que reviven una segunda juventud en el nuevo proyecto de Sala5 Martorell.
En la lista de Andreu Plaza, entrenador del Barça Alusport B y seleccionador de Catalunya, también se añaden dos porteros que apuntan alto: Dídac Plana (Zaragoza) y Julio Gracia (Barça Alusport B) y una de las perlas de la cantera de Santa Coloma, Julio López (Sala5 Martorell).
De Uzbekistán, poca cosa. El único conocido es el seleccionador: el gallego José María Pazos. El proyecto del conjunto asiático, que es de gira por Europa, es la participación a la Copa de Asia el próximo mes de mayo para lograr una plaza por el Mundial de Tailandia.
Javi Rodríguez, la gran atracció
Javi Rodríguez, el gran absent a l'Europeu de futbol sala per voluntat pròpia, s'ha convertit en la gran atracció dels dos partits amistosos que, aquest cap de setmana, disputarà Catalunya contra l'Uzbekistan. El pivot de Santa Coloma de Gramanet és el principal reclam d'una llista que fa patxoca. A més de Rodríguez, destaquen jugadors de primer nivell com Joan Linares (qui mereix un capítol a part pels seus més de 600 partits a Primera Divisió) o Juan Carlos López (Fisiomedia Manacor), qui va picar pedra en l'etapa més dura del Barça a cavall de Primera i Segona Divisió. El primer amistós es jugarà dissabte 11 a Martorell i diumenge 12 a Montcada i Reixac. Els dos compromisos es disputaran a les 18.00 hores.
Els altres alicients se centren en el retorn de jugadors que havien viscut l'època daurada del futbol sala a Martorell com José Ruiz (Manacor) o Héctor Albadalejo (que ara juga a l'Acqua&Sapone d'Itàlia). D'altres jugadors d'alta volada com Jordi Gay i Diego Blanco, que reviuen una segona joventut al nou projecte del Sala5 Martorell.
A la llista d'Andreu Plaza, entrenador del Barça Alusport B i seleccionador de Catalunya, també s'hi afegeixen dos porters que apunten alt: Dídac Plana (Saragossa) i Julio Gracia (Barça Alusport B) i una de les perles de la pedrera de Santa Coloma, Julio López (Sala5 Martorell).
D'Uzbekistán, poca cosa. L'únic conegut és el seleccionador: el gallec José María Pazos. El projecte del conjunt asiàtic, que és de gira per Europa, és la participació a la Copa d'Àsia el proper mes de maig per assolir una plaça pel Mundial de Tailàndia.
Els altres alicients se centren en el retorn de jugadors que havien viscut l'època daurada del futbol sala a Martorell com José Ruiz (Manacor) o Héctor Albadalejo (que ara juga a l'Acqua&Sapone d'Itàlia). D'altres jugadors d'alta volada com Jordi Gay i Diego Blanco, que reviuen una segona joventut al nou projecte del Sala5 Martorell.
A la llista d'Andreu Plaza, entrenador del Barça Alusport B i seleccionador de Catalunya, també s'hi afegeixen dos porters que apunten alt: Dídac Plana (Saragossa) i Julio Gracia (Barça Alusport B) i una de les perles de la pedrera de Santa Coloma, Julio López (Sala5 Martorell).
D'Uzbekistán, poca cosa. L'únic conegut és el seleccionador: el gallec José María Pazos. El projecte del conjunt asiàtic, que és de gira per Europa, és la participació a la Copa d'Àsia el proper mes de maig per assolir una plaça pel Mundial de Tailàndia.
dijous, 9 de febrer del 2012
A la final amb fermesa
Espanya ja ha aconseguit el seu primer objectiu: ser a la final de
l'Eurocopa. Ha guanyat per la mínima (1-0) amb tot mereixement davant
una Itàlia molt poruca. No serà un partit que es recordarà pel joc,
sobretot en el primer temps, però Espanya ha demostrat una capacitat
defensiva exquisita que li ha valgut el passi per a la gran final.
M'esperava molt més d'Itàlia, sobretot després de veure el magnífic plantejament que va exhibir davant de Portugal en quarts de final. Però els azurri s'han anat diluint a mesura que va transcórrer el partit. Jugar davant La Roja els va intimidar. Encara que el primer temps ha estat més igualat, en el segon Espanya va merèixer més sort. Va enviar tres pilotes a la fusta i el porter Mammarella va fer fins a set aturades de molt mèrit.
És cert que Luis Amado ha demostrat, per enèsima vegada, perquè porta tants anys sent la referència defensiva de la millor selecció del món. Davant Itàlia ha aparegut sempre. Com Aicardo que està en ratxa i un xut amb l'esquerra ha estat suficient per aconseguir el triomf.
Espanya ha preferit defensar al límit amb màxima precisió que anar de porteria a porteria. Itàlia li va deixar tot l'espai per tenir la possessió de la pilota. Alemao ha posat les idees, Lozano ha aportat serrells de la seva qualitat i només ha faltat l'encert en atac per no patir fins al final.
La final està aquí. El dissabte davant Rússia (21h, Energy) Espanya té l'ocasió de sumar un títol més (la quarta consecutiva). Rússia, que fins avui havia jugat al tran-tran, s'ha destapat amb una exhibició de la dupla Cirilo i Poleixi en un primer temps per emmarcar. Espanya ha superat amb nota la semifinal. Només falta un últim pas. La glòria està més a prop.
M'esperava molt més d'Itàlia, sobretot després de veure el magnífic plantejament que va exhibir davant de Portugal en quarts de final. Però els azurri s'han anat diluint a mesura que va transcórrer el partit. Jugar davant La Roja els va intimidar. Encara que el primer temps ha estat més igualat, en el segon Espanya va merèixer més sort. Va enviar tres pilotes a la fusta i el porter Mammarella va fer fins a set aturades de molt mèrit.
És cert que Luis Amado ha demostrat, per enèsima vegada, perquè porta tants anys sent la referència defensiva de la millor selecció del món. Davant Itàlia ha aparegut sempre. Com Aicardo que està en ratxa i un xut amb l'esquerra ha estat suficient per aconseguir el triomf.
Espanya ha preferit defensar al límit amb màxima precisió que anar de porteria a porteria. Itàlia li va deixar tot l'espai per tenir la possessió de la pilota. Alemao ha posat les idees, Lozano ha aportat serrells de la seva qualitat i només ha faltat l'encert en atac per no patir fins al final.
La final està aquí. El dissabte davant Rússia (21h, Energy) Espanya té l'ocasió de sumar un títol més (la quarta consecutiva). Rússia, que fins avui havia jugat al tran-tran, s'ha destapat amb una exhibició de la dupla Cirilo i Poleixi en un primer temps per emmarcar. Espanya ha superat amb nota la semifinal. Només falta un últim pas. La glòria està més a prop.
A la final con firmeza
España ya ha conseguido su primer objetivo: estar en la final de la Eurocopa. Ha ganado por la mínima (1-0) con todo merecimiento ante una Italia muy temerosa. No será un partido que se recordará por el juego, sobretodo en el primer tiempo, pero España ha demostrado una capacidad defensiva exquisita que le ha valido el pase para la gran final.
Me esperaba mucho más de Italia, sobretodo tras ver el magnífico planteamiento que despachó ante Portugal en cuartos de final. Pero los azurri se han ido diluyendo a medida que ha transcurrido el partido. Jugar ante La Roja les ha intimidado. Aunque el primer tiempo ha sido más igualado, en el segundo España mereció más suerte. Mandó tres balones a la madera y el meta Mammarella hizo hasta siete paradas de mucho mérito.
Es cierto que Luis Amado ha demostrado, por enésima vez, porque lleva tantos años siendo la referencia defensiva de la mejor selección del mundo. Ante Italia ha aparecido siempre. Como Aicardo que está en racha y un zurdazo suyo ha sido suficiente para conseguir el triunfo.
España ha preferido defender al límite con máxima precisión que ir de portería a portería. Italia le dejó todo el espacio para tener la posesión del balón. Alemao puso las ideas, Lozano aportó destellos de su calidad y sólo faltó acierto en ataque para no sufrir hasta el final.
La final está aquí. El sábado ante Rusia (21h, Energy) España tiene la ocasión de sumar un título más (el cuarto consecutivo). Rusia, que hasta hoy había jugado al tran-tran, se ha destapado con una exhibición de la dupla Cirilo i Pula en un primer tiempo para emmarcar. España ha superado con nota la semifinal. Sólo falta un último paso. La gloria está más cerca.
Me esperaba mucho más de Italia, sobretodo tras ver el magnífico planteamiento que despachó ante Portugal en cuartos de final. Pero los azurri se han ido diluyendo a medida que ha transcurrido el partido. Jugar ante La Roja les ha intimidado. Aunque el primer tiempo ha sido más igualado, en el segundo España mereció más suerte. Mandó tres balones a la madera y el meta Mammarella hizo hasta siete paradas de mucho mérito.
Es cierto que Luis Amado ha demostrado, por enésima vez, porque lleva tantos años siendo la referencia defensiva de la mejor selección del mundo. Ante Italia ha aparecido siempre. Como Aicardo que está en racha y un zurdazo suyo ha sido suficiente para conseguir el triunfo.
España ha preferido defender al límite con máxima precisión que ir de portería a portería. Italia le dejó todo el espacio para tener la posesión del balón. Alemao puso las ideas, Lozano aportó destellos de su calidad y sólo faltó acierto en ataque para no sufrir hasta el final.
La final está aquí. El sábado ante Rusia (21h, Energy) España tiene la ocasión de sumar un título más (el cuarto consecutivo). Rusia, que hasta hoy había jugado al tran-tran, se ha destapado con una exhibición de la dupla Cirilo i Pula en un primer tiempo para emmarcar. España ha superado con nota la semifinal. Sólo falta un último paso. La gloria está más cerca.
Todos contra Saad
La Eurocopa de fútbol sala llega en el momento más deseado. Después de unos
cuartos de final bastante atractivos, sólo cuatro equipos optan a
conquistar Europa: España, Italia, Rusia y Croacia. De los cuatro, la
anfitriona Croacia ha sido la única sorpresa pero el cruce ante Ucrania
le benefició. De los candidatos al título, Portugal es la única
selección que se ha quedado a medio camino tras sucumbir ante
Italia.
Hoy, frente a frente, España contra Italia. Una semifinal teñida de azulgrana. Y con un único objetivo: todos contra Saad. En esta semifinal se enfrentan los cinco jugadores del Barça que participan al Europeo: Cristian, Torras, Lin, Sergio Lozano (España) y Saad (Italia).
El jugador italobrasileño ha acaparado todo el protagonismo después de ser el artífice de la clasificación de los azzurris para las semis. Y subió el tono en la previa del partido de hoy retando a su compañero de equipo en el Barça, Jordi Torras. Saad ha avisado al jugador catalán -y candidato a ser el MVP de este Europeo- que "lo darán todo para ganar". Lo hizo con ironía y de buen rollo pero la historia demuestra que Italia siempre ha sido una pesadilla para La Roja. A Torras no hace falta que le manden mensajes ni advertencias. En este Europeo está liderando al equipo español y se encuentra en un momento muy dulce. Ha marcado 5 goles, es el máximo goleador del campeonato y quiere sumar otro título en su palmarés.
Las estadísticas y los números juegan a favor de España que busca la cuarta final consecutiva. Hoy se repite la semifinal del Europeo de 2008 donde La Roja ganó en un partido dramático. Los italianos están acostumbrados a sobrevivir en los momentos más difíciles. A priori, España es superior. Por juego, por estilo, por individualidades y por prestigio. No pierde, en partido oficial, desde el Europeo de 2005... y fue contra Italia.
Habrá que vigilar a Saad, pero también a Ippoliti y Gabriel Lima, máximos goleadores de los azzurris, Honorio y Vampeta, que está pasando totalmente desapercibido por Croacia. Esta noche (21.00 horas, Energy), saldremos de dudas.
Hoy, frente a frente, España contra Italia. Una semifinal teñida de azulgrana. Y con un único objetivo: todos contra Saad. En esta semifinal se enfrentan los cinco jugadores del Barça que participan al Europeo: Cristian, Torras, Lin, Sergio Lozano (España) y Saad (Italia).
El jugador italobrasileño ha acaparado todo el protagonismo después de ser el artífice de la clasificación de los azzurris para las semis. Y subió el tono en la previa del partido de hoy retando a su compañero de equipo en el Barça, Jordi Torras. Saad ha avisado al jugador catalán -y candidato a ser el MVP de este Europeo- que "lo darán todo para ganar". Lo hizo con ironía y de buen rollo pero la historia demuestra que Italia siempre ha sido una pesadilla para La Roja. A Torras no hace falta que le manden mensajes ni advertencias. En este Europeo está liderando al equipo español y se encuentra en un momento muy dulce. Ha marcado 5 goles, es el máximo goleador del campeonato y quiere sumar otro título en su palmarés.
Las estadísticas y los números juegan a favor de España que busca la cuarta final consecutiva. Hoy se repite la semifinal del Europeo de 2008 donde La Roja ganó en un partido dramático. Los italianos están acostumbrados a sobrevivir en los momentos más difíciles. A priori, España es superior. Por juego, por estilo, por individualidades y por prestigio. No pierde, en partido oficial, desde el Europeo de 2005... y fue contra Italia.
Habrá que vigilar a Saad, pero también a Ippoliti y Gabriel Lima, máximos goleadores de los azzurris, Honorio y Vampeta, que está pasando totalmente desapercibido por Croacia. Esta noche (21.00 horas, Energy), saldremos de dudas.
Tots contra Saad
L'Eurocopa de futbol sala arriba al moment més desitjat. Després d'uns quarts de final força atractius, només quatre equips opten a conquerir Europa: Espanya, Itàlia, Rússia i Croàcia. Dels quatre, l'amfitriona Croàcia ha estat l'única sorpresa però l'encreuament amb Ucraïna el va beneficiar. Dels candidats al títol, Portugal és l'única selecció que s'ha quedat a mig camí després de topar amb Itàlia.
Avui, cara a cara, Espanya contra Itàlia. Una semifinal tenyida de blaugrana. I amb un únic objectiu: tots contra Saad. En aquesta semifinal s'hi enfronten els cinc jugadors del Barça que participen a l'Europeu: Cristian, Torras, Lin, Sergio Lozano (Espanya) i Saad (Itàlia).
El jugador italiobrasiler ha acaparat tot el protagonisme després de ser l'artífex en la classificació dels azzurris a les semis. I va pujar el to en la prèvia del partit d'avui reptant al seu company d'equip al Barça, Jordi Torras. Saad ha avisat al jugador català -i candidat a ser el MVP d'aquest Europeu- que "ho donaran tot per guanyar". Ho va fer amb ironia i de bon rotllo però la història demostra que Itàlia sempre ha estat un malson per La Roja. A Torras, però, no li calen missatges ni advertències. En aquest Europeu està liderant l'equip espanyol i es troba en un moment molt dolç. Ha marcat 5 gols, és el màxim golejador del campionat i vol sumar un altre títol en el seu palmarès.
Les estadístiques i els números juguen a favor d'Espanya que busca la quarta final consecutiva. Avui es repeteix la semifinal de l'Europeu de 2008 on La Roja va guanyar en un partit dramàtic. Els italians estan acostumats a sobreviure en els moments més difícils. A priori, Espanya és superior. Per joc, per estil, per individualitats i, sobretot, per prestigi. No perd, en partit oficial, des de l'Europeu de 2005... i va ser contra Itàlia.
S'haurà d'anar molt en compte amb Saad, però també amb Ippoliti i Gabriel Lima, màxims golejadors dels azzurris, Honorio i Vampeta, que està passant totalment desapercebut per Croàcia. Aquesta nit (21.00 hores, Energy), sortirem de dubtes.
Avui, cara a cara, Espanya contra Itàlia. Una semifinal tenyida de blaugrana. I amb un únic objectiu: tots contra Saad. En aquesta semifinal s'hi enfronten els cinc jugadors del Barça que participen a l'Europeu: Cristian, Torras, Lin, Sergio Lozano (Espanya) i Saad (Itàlia).
El jugador italiobrasiler ha acaparat tot el protagonisme després de ser l'artífex en la classificació dels azzurris a les semis. I va pujar el to en la prèvia del partit d'avui reptant al seu company d'equip al Barça, Jordi Torras. Saad ha avisat al jugador català -i candidat a ser el MVP d'aquest Europeu- que "ho donaran tot per guanyar". Ho va fer amb ironia i de bon rotllo però la història demostra que Itàlia sempre ha estat un malson per La Roja. A Torras, però, no li calen missatges ni advertències. En aquest Europeu està liderant l'equip espanyol i es troba en un moment molt dolç. Ha marcat 5 gols, és el màxim golejador del campionat i vol sumar un altre títol en el seu palmarès.
Les estadístiques i els números juguen a favor d'Espanya que busca la quarta final consecutiva. Avui es repeteix la semifinal de l'Europeu de 2008 on La Roja va guanyar en un partit dramàtic. Els italians estan acostumats a sobreviure en els moments més difícils. A priori, Espanya és superior. Per joc, per estil, per individualitats i, sobretot, per prestigi. No perd, en partit oficial, des de l'Europeu de 2005... i va ser contra Itàlia.
S'haurà d'anar molt en compte amb Saad, però també amb Ippoliti i Gabriel Lima, màxims golejadors dels azzurris, Honorio i Vampeta, que està passant totalment desapercebut per Croàcia. Aquesta nit (21.00 hores, Energy), sortirem de dubtes.
dimarts, 7 de febrer del 2012
Saad lleva a Italia a las semis
Italia se ha clasificado para jugar las semifinales de la Eurocopa de
fútbol sala después del triunfo ante Portugal (3-1) en Zagreb. El equipo
transalpino ha conseguido el billete para las semis gracias a Saad
Asís. El jugador del Barça ha sido decisivo para recuperar el crédito de
los azzurris y sumar un triunfo de valor que lo permite situarse entre
los cuatro mejores equipos de fútbol sala del continente.
Saad Asís, el hombre del trabajo oscuro, ha revalorizado uno de sus recursos que es su pierna izquierda. Ha marcado el segundo y ha fabricado el primero. Dos goles que han permitido a Italia -y el último de Patias- superar el peldaño de los cuartos de final. Dos selecciones -Italia y Portugal- que han demostrado que han intercambiado los papeles. En Portugal sólo ha respondido Ricardinho -gran gol- y basta. Y a pesar de ser un jugador de otro planeta, con Ricardinho no ha sido suficiente.
Italia ha demostrado ser un rival de entidad. Mammarella ha estado impecable a la portería; Forte y Saad han sido intratables en defensa; Patias y Romano han sido firmes abriendo espacios mientras que Honorio y Ippolitti son una de las sensaciones de este Europeo (Torras come aparte). Un conjunto compacto que no rehuye del espectáculo. El catenaccio se ha evaporado en una selección que intenta jugar la pelota con rapidez y verticalidad. Un fútbol sala vivo y ambicioso para hacer disfrutar al espectador.
La victoria de Italia ha sido inapelable. Ha ganado creyéndoselo y llega con la moral por las nubes al tramo final y decisivo del campeonato. Ahora tiene mucho a ganar y nada que perder. De menos a más. España ha tomado nota de su rival en semifinales. La Rumanía de Sito Rivera hizo el primer intento en cuartos y salió escocido. Será capaz Italia de desbancar la hegemonía de España? Lo veremos jueves.
Saad Asís, el hombre del trabajo oscuro, ha revalorizado uno de sus recursos que es su pierna izquierda. Ha marcado el segundo y ha fabricado el primero. Dos goles que han permitido a Italia -y el último de Patias- superar el peldaño de los cuartos de final. Dos selecciones -Italia y Portugal- que han demostrado que han intercambiado los papeles. En Portugal sólo ha respondido Ricardinho -gran gol- y basta. Y a pesar de ser un jugador de otro planeta, con Ricardinho no ha sido suficiente.
Italia ha demostrado ser un rival de entidad. Mammarella ha estado impecable a la portería; Forte y Saad han sido intratables en defensa; Patias y Romano han sido firmes abriendo espacios mientras que Honorio y Ippolitti son una de las sensaciones de este Europeo (Torras come aparte). Un conjunto compacto que no rehuye del espectáculo. El catenaccio se ha evaporado en una selección que intenta jugar la pelota con rapidez y verticalidad. Un fútbol sala vivo y ambicioso para hacer disfrutar al espectador.
La victoria de Italia ha sido inapelable. Ha ganado creyéndoselo y llega con la moral por las nubes al tramo final y decisivo del campeonato. Ahora tiene mucho a ganar y nada que perder. De menos a más. España ha tomado nota de su rival en semifinales. La Rumanía de Sito Rivera hizo el primer intento en cuartos y salió escocido. Será capaz Italia de desbancar la hegemonía de España? Lo veremos jueves.
Saad porta Itàlia a les semis
Itàlia s'ha classificat per jugar les semifinals de l'Eurocopa de futbol sala després del triomf davant de Portugal (3-1) a Zagreb. L'equip transalpí ha aconseguit el bitllet per les semis gràcies a Saad Assís. El jugador del Barça ha estat decisiu per recuperar el crèdit dels azzurris i sumar un triomf de valor que el permet situar-se entre els quatre millors equips de futbol sala del continent.
Saad Assís, l'home de la feina fosca, ha revaloritzat un dels seus recursos que és la seva cama esquerra. Ha marcat el segon i ha fabricat el primer. Dos gols que han permès a Itàlia -i l'últim de Patias- superar l'esglaó dels quarts de final. Dues seleccions -Itàlia i Portugal- que han demostrat que han intercanviat els papers. A Portugal només ha respòs Ricardinho -gran gol- i prou. I tot i ser d'un altre planeta, amb Ricardinho no n'hi ha hagut suficient.
Itàlia ha demostrat ser un rival d'entitat. Mammarella ha estat impecable a la porteria; Forte i Saad han estat intractables en defensa; Patias i Romano han estat ferms obrint espais mentre que Honorio i Ippolitti són una de les sensacions d'aquest Europeu (Torras menja a part). Un conjunt compacte que no defuig de l'espectacle. El catenaccio s'ha evaporat en una selecció que intenta jugar la pilota amb rapidesa i verticalitat. Un futbol sala viu i ambiciós per fer gaudir a l'espectador.
La victòria d'Itàlia ha estat inapel·lable. Ha guanyat creient-s'ho i arriba amb la moral als núvols al tram final del campionat. Ara té molt a guanyar i res a perdre. De menys a més. Espanya ha pres nota del seu rival a semifinals. La Romania de Sito Rivera va fer el primer intent a quarts i en va sortir escaldat. Serà capaç Itàlia de desbancar l'hegemonia d'Espanya? Ho veurem dijous.
Saad Assís, l'home de la feina fosca, ha revaloritzat un dels seus recursos que és la seva cama esquerra. Ha marcat el segon i ha fabricat el primer. Dos gols que han permès a Itàlia -i l'últim de Patias- superar l'esglaó dels quarts de final. Dues seleccions -Itàlia i Portugal- que han demostrat que han intercanviat els papers. A Portugal només ha respòs Ricardinho -gran gol- i prou. I tot i ser d'un altre planeta, amb Ricardinho no n'hi ha hagut suficient.
Itàlia ha demostrat ser un rival d'entitat. Mammarella ha estat impecable a la porteria; Forte i Saad han estat intractables en defensa; Patias i Romano han estat ferms obrint espais mentre que Honorio i Ippolitti són una de les sensacions d'aquest Europeu (Torras menja a part). Un conjunt compacte que no defuig de l'espectacle. El catenaccio s'ha evaporat en una selecció que intenta jugar la pilota amb rapidesa i verticalitat. Un futbol sala viu i ambiciós per fer gaudir a l'espectador.
La victòria d'Itàlia ha estat inapel·lable. Ha guanyat creient-s'ho i arriba amb la moral als núvols al tram final del campionat. Ara té molt a guanyar i res a perdre. De menys a més. Espanya ha pres nota del seu rival a semifinals. La Romania de Sito Rivera va fer el primer intent a quarts i en va sortir escaldat. Serà capaç Itàlia de desbancar l'hegemonia d'Espanya? Ho veurem dijous.
dilluns, 6 de febrer del 2012
Carmona, en esencia
BarçaTV emite, estos días, un excelente trabajo que desnuda la figura
de Marc Carmona, el eterno entrenador de la sección de fútbol sala
azulgrana que ha elaborado, de forma brillante, la periodista Berta
Brau. Un documento visual, con ritmo y pausa, que repasa la trayectoria
de Carmona al frente del proyecto más ambicioso de la historia de la
sección. El 'Porta 104': 'Carmona, en esencia' es una muestra más
de entender un estilo de hacer periodismo que ha permitido situar a la
televisión azulgrana como referente para los aficionados culés.
El reportaje late al ritmo cardíaco de un partido de alto nivel. Empieza con el protagonista tomando un café y repasando los periódicos en el corazón del barrio de Sarriá. Corre con la misma intensidad que el personaje durante la semana. Primero, nos descubren las caras del staff técnico en un encuentro en la Ciutat Deportiva Joan Gamper. Allí, reunidos, preparan el próximo partido. Carmona avala su equipo -donde destaca Albert Canillas, su mano derecha como un auténtico especialista en elaborar las jugadas de estrategia- y considera, como dice en el reportaje, que "para ser en este equipo se tiene que tener un plus de barcelonista sino se hace difícil compaginar el horario con la vida familiar".
El reportaje avanza a ritmo de los entrenamientos semanales. Pero la esencia de Carmona llega, como para cualquier deportista, el día de partido. Se confiesa "hombre de costumbres" y es el primero en llegar al Palau. El técnico da la última charla a sus jugadores con imágenes del equipo rival y define el video como "herramienta imprescindible". Los jugadores le escuchan, Javi Rodríguez mastica chicle y Wilde puntualiza alguna indicación sobre el rival. Es un momento íntimo del vestuario que el espectador descubre. Se acaba la charla y los jugadores salen a calentar antes del inicio. En el Palau, Barça-ElPozo. Buf!
El documento se acelera cuando la pelota empieza a rodar. La intensidad engancha al telespectador que se combina con la voz de la locución de Barça TV. Empieza un tuya-mía entre lo que pasa en la pista y en el banquillo. Incluso, se incluyen comentarios con micrófono incluido de Marc Carmona (de quién rehuye siempre). La imagen del técnico dando un golpe al banquillo después de encajar un gol del equipo rival también demuestra que la serenidad se rompe en momentos puntuales. Se acaba un partido trepidante y Carmona felicita a todo el mundo. Del primero al último. A compañeros y rivales.
Pero, se ha acabado el ritual? No. El técnico confiesa que después de un partido le cuesta coger el sueño y pide que "lo incordien poco". La familia lo sabe. Y él explica que hasta el próximo entrenamiento (el primero de la semana) no se cierra el partido. Sensacional.
El reportaje nos deja un detalle más. Cuando nos descubre al Carmona padre (de tres hijas) y "cuando puede" va a ver a su hija Judit que juega a baloncesto. El técnico de Sarriá admite que quiere "transmitir los valores del deporte" a sus hijas y destaca "el deporte en equipo". El documento acaba con una imagen tierna: Carmona sale del Palau acompañado por Judit.
Se acaba el partido y la semana. Pero seguro que el técnico ya estaría pensando en el próximo partido. Cómo dice él "no hay ningún interruptor que te permita desconectar dos horas".
El reportaje late al ritmo cardíaco de un partido de alto nivel. Empieza con el protagonista tomando un café y repasando los periódicos en el corazón del barrio de Sarriá. Corre con la misma intensidad que el personaje durante la semana. Primero, nos descubren las caras del staff técnico en un encuentro en la Ciutat Deportiva Joan Gamper. Allí, reunidos, preparan el próximo partido. Carmona avala su equipo -donde destaca Albert Canillas, su mano derecha como un auténtico especialista en elaborar las jugadas de estrategia- y considera, como dice en el reportaje, que "para ser en este equipo se tiene que tener un plus de barcelonista sino se hace difícil compaginar el horario con la vida familiar".
El reportaje avanza a ritmo de los entrenamientos semanales. Pero la esencia de Carmona llega, como para cualquier deportista, el día de partido. Se confiesa "hombre de costumbres" y es el primero en llegar al Palau. El técnico da la última charla a sus jugadores con imágenes del equipo rival y define el video como "herramienta imprescindible". Los jugadores le escuchan, Javi Rodríguez mastica chicle y Wilde puntualiza alguna indicación sobre el rival. Es un momento íntimo del vestuario que el espectador descubre. Se acaba la charla y los jugadores salen a calentar antes del inicio. En el Palau, Barça-ElPozo. Buf!
El documento se acelera cuando la pelota empieza a rodar. La intensidad engancha al telespectador que se combina con la voz de la locución de Barça TV. Empieza un tuya-mía entre lo que pasa en la pista y en el banquillo. Incluso, se incluyen comentarios con micrófono incluido de Marc Carmona (de quién rehuye siempre). La imagen del técnico dando un golpe al banquillo después de encajar un gol del equipo rival también demuestra que la serenidad se rompe en momentos puntuales. Se acaba un partido trepidante y Carmona felicita a todo el mundo. Del primero al último. A compañeros y rivales.
Pero, se ha acabado el ritual? No. El técnico confiesa que después de un partido le cuesta coger el sueño y pide que "lo incordien poco". La familia lo sabe. Y él explica que hasta el próximo entrenamiento (el primero de la semana) no se cierra el partido. Sensacional.
El reportaje nos deja un detalle más. Cuando nos descubre al Carmona padre (de tres hijas) y "cuando puede" va a ver a su hija Judit que juega a baloncesto. El técnico de Sarriá admite que quiere "transmitir los valores del deporte" a sus hijas y destaca "el deporte en equipo". El documento acaba con una imagen tierna: Carmona sale del Palau acompañado por Judit.
Se acaba el partido y la semana. Pero seguro que el técnico ya estaría pensando en el próximo partido. Cómo dice él "no hay ningún interruptor que te permita desconectar dos horas".
Carmona, en essència
BarçaTV emet, aquests dies, un treball excel·lent que despulla la figura de Marc Carmona, l'etern entrenador de la secció de futbol sala blaugrana que ha elaborat, de forma brillant, la periodista Berta Brau. Un document visual, amb ritme i pausa, que repassa la trajectòria de Carmona al capdavant del projecte més ambiciós de la història de la secció.
El 'Porta 104': 'Carmona, en essència' és una mostra més d'entendre un estil de fer periodisme que ha permès situar la televisió blaugrana com a referent per als aficionats culés.
El reportatge batega al ritme cardíac d'un partit d'alt nivell. Comença amb el protagonista fent un cafè repassant els diaris al cor de Sarrià. Transcórre en la mateixa intensitat que el personatge durant la setmana. Primer, ens descobreixen les cares del staff tècnic en una trobada a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Allà, tots reunits, preparen el proper partit. Carmona avala el seu equip -on destaca Albert Canillas, la seva mà dreta com un autèntic especialista en elaborar les jugades d'estratègia- i considera, com diu en el reportatge, que "per ser en aquest equip s'ha de tenir un plus de barcelonista sinó es fa difícil compaginar l'horari amb la vida familiar".
El reportatge avança a ritme dels entrenaments setmanals. Però l'essència de Carmona arriba, com per a qualsevol esportista, el dia de partit. Es confessa "home de costums" i és el primer d'arribar al Palau. El tècnic dóna l'última xerrada als seus jugadors amb imatges de l'equip rival i defineix el video com a "eina imprescindible". Els jugadors l'escolten, Javi Rodríguez menja xiclet i Wilde puntualitza alguna indicació sobre el rival. És un moment íntim del vestidor que l'espectador descobreix. S'acaba la xerrada i els jugadors surten a escalfar abans de l'inici. Al Palau, Barça-ElPozo. Buf!
El document s'accelera quan la pilota comença a rodar. La intensitat enganxa al telespectador que es combina amb la veu de la locució de Barça TV. Comença un teva-meva entre el que passa a la pista i a la banqueta. Fins i tot, s'inclouen comentaris amb micròfon inclòs de Marc Carmona (de qui en defuig sempre). La imatge del tècnic donant un cop a la banqueta després d'encaixar un gol de l'equip rival també demostra que la serenor es trenca en moments puntuals. S'acaba un partit trepidant i Carmona felicita a tothom. Del primer a l'últim. A companys i rivals.
Però, s'ha acabat el ritual? No. El tècnic confessa que després d'un partit li costa agafar el son i demana que "l'emprenyin poc". La família ho sap. I ell explica que fins el proper entrenament (el primer de la setmana) no es tanca el partit. Sensacional.
A banda de la pilota, el reportatge ens deixa un detall més. Quan ens descobreix al Carmona pare (de tres filles) i "quan pot" va a veure a la seva filla Judit que juga a bàsquet. El tècnic de Sarrià admet que vol "transmetre els valors de l'esport" a les seves filles i en destaca "l'esport en equip". El document acaba amb una imatge tendra: Carmona surt del Palau acompanyat per la Judit.
S'acaba el partit i la setmana. Però segur que el tècnic ja estaria pensant en el proper partit. Com diu ell "no hi ha cap interruptor que et permeti desconnectar dues hores".
El 'Porta 104': 'Carmona, en essència' és una mostra més d'entendre un estil de fer periodisme que ha permès situar la televisió blaugrana com a referent per als aficionats culés.
El reportatge batega al ritme cardíac d'un partit d'alt nivell. Comença amb el protagonista fent un cafè repassant els diaris al cor de Sarrià. Transcórre en la mateixa intensitat que el personatge durant la setmana. Primer, ens descobreixen les cares del staff tècnic en una trobada a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Allà, tots reunits, preparen el proper partit. Carmona avala el seu equip -on destaca Albert Canillas, la seva mà dreta com un autèntic especialista en elaborar les jugades d'estratègia- i considera, com diu en el reportatge, que "per ser en aquest equip s'ha de tenir un plus de barcelonista sinó es fa difícil compaginar l'horari amb la vida familiar".
El reportatge avança a ritme dels entrenaments setmanals. Però l'essència de Carmona arriba, com per a qualsevol esportista, el dia de partit. Es confessa "home de costums" i és el primer d'arribar al Palau. El tècnic dóna l'última xerrada als seus jugadors amb imatges de l'equip rival i defineix el video com a "eina imprescindible". Els jugadors l'escolten, Javi Rodríguez menja xiclet i Wilde puntualitza alguna indicació sobre el rival. És un moment íntim del vestidor que l'espectador descobreix. S'acaba la xerrada i els jugadors surten a escalfar abans de l'inici. Al Palau, Barça-ElPozo. Buf!
El document s'accelera quan la pilota comença a rodar. La intensitat enganxa al telespectador que es combina amb la veu de la locució de Barça TV. Comença un teva-meva entre el que passa a la pista i a la banqueta. Fins i tot, s'inclouen comentaris amb micròfon inclòs de Marc Carmona (de qui en defuig sempre). La imatge del tècnic donant un cop a la banqueta després d'encaixar un gol de l'equip rival també demostra que la serenor es trenca en moments puntuals. S'acaba un partit trepidant i Carmona felicita a tothom. Del primer a l'últim. A companys i rivals.
Però, s'ha acabat el ritual? No. El tècnic confessa que després d'un partit li costa agafar el son i demana que "l'emprenyin poc". La família ho sap. I ell explica que fins el proper entrenament (el primer de la setmana) no es tanca el partit. Sensacional.
A banda de la pilota, el reportatge ens deixa un detall més. Quan ens descobreix al Carmona pare (de tres filles) i "quan pot" va a veure a la seva filla Judit que juga a bàsquet. El tècnic de Sarrià admet que vol "transmetre els valors de l'esport" a les seves filles i en destaca "l'esport en equip". El document acaba amb una imatge tendra: Carmona surt del Palau acompanyat per la Judit.
S'acaba el partit i la setmana. Però segur que el tècnic ja estaria pensant en el proper partit. Com diu ell "no hi ha cap interruptor que et permeti desconnectar dues hores".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)