Els premis, però, tenen un nom propi: Sergio Lozano, qui ha estat designat com a millor jugador de la temporada 2011/12 i millor ala. Dos premis merescuts, dues distincions indiscutibles i un reconeixement a un jugador que pot marcar una època en el futbol sala. El 'búfal', que ja va despuntar la temporada passada cedit a Segòvia, ha fet una temporada extraordinària. No només perquè ha guanyat 4 títols amb el Barça Alusport sinó perquè també va ser decisiu en l'Eurocopa de Croàcia que es va adjudicar la selecció espanyola. En el seu primer any com a blaugrana ha fet estralls. I el seu repte és anar polint petits detalls per seguir creixent. S'ha vist un Lozano enorme, però sóc dels que penso que encara no s'ha vist la millor versió.
De Cristian Dominguez he de reconèixer que ha estat una sorpresa. No pel fet que no se'l mereixi, perquè és el recanvi natural de Luis Amado des de fa molt temps, sinó perquè la compensació de premis em feia pensar que l'acabaria perjudicant en favor de Rafa (ElPozo). Cristian ha fet una temporada excel·lent sent determinant. Es va lesionar a mitja campanya en una entrada lletja de Rafael i va treballar incansablement, matí i tarda, per jugar la UEFA Futsal Cup. Va arribar just, però no va jugar. El premi li va arribar a la Copa del Rei i també a la lliga. Un porter estratosfèric i sense fer massa soroll.
D'Ari Santos em trec el barret. És qui marca la pauta, en defensa i en atac. Desequilibra, fa la passada i té gol. La millor versió del brasiler l'hem vist aquesta temporada i només la lesió en el playoff pel títol de lliga el va impedir rendir a un nivell dificílment repetible. És la samba blaugrana i el somriu permanent. No ho tenia fàcil perquè competia amb Torras i Kike. Per això, la distinció li dóna més valor a la temporada que ha fet.
El millor ala ha estat per Lozano. No hi havia discussió. Mati (Inter) i Miguelín (ElPozo) es troben un esglaó per sota del madrileny. De Mati s'espera molt més la propera temporada amb Velasco a la banqueta i de Miguelín, un jugador en constant creixement. Si no hi ha Lozano pel mig, ho tindrà més fàcil per guanyar aquests premis.
El premi millor pivot ha estat per Esquerdinha. Més justificat que just. És la recompensa per acabar sent el màxim golejador de la millor lliga del món i amb unes xifres desproporcionades. Però, al marge de la fase regular, a Esquerdinha se l'ha vist poc. I sobretot, poc determinant. En canvi, el blaugrana Wilde s'ha quedat a molt poc d'atrapar a Esquerdinha i ha estat decisiu en els 4 títols del Barça.
El jugador revelació de la temporada és per Álex (ElPozo). Totalment merescut. El de Cieza promet ser un dels referents d'un dels grans de la lliga. Ha fet una progressió espectacular, s'ha penjat l'equip a l'esquena en els moments més difícils (sent determinant per superar dues eliminatòries en contra als playoff) i ha brillat amb llum pròpia. Descarat, oportunista i batallador. Té tots els requisits per deixar de ser el 'rookiee' a un jugador a tenir en compte per la selecció.
I finalment, al millor entrenador. Era la distinció més incerta. Perquè no només hi havia connotacions esportives. Però per fi a Marc Carmona se li ha fet justícia. És cert que té una plantilla extraordinària -la millor de la història-, però a un tècnic ja no només se li demanen resultats. També ha de dominar els egos i gestionar les sinèrgies d'un vestidor. Com més gran, més complex. I ho ha sabut fer. El cas més paradigmàtic és amb l'alternança a la porteria. Carmona és el cuiner del Barça dels 4 títols.
Ara bé, continuo pensant que aquestes distincions són per passar l'estona i fer bullir l'olla. El més interessant és el recompte final de títols. Però és bo que els mateixos professionals posin sobre la taula l'esforç individual de cadascú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada