Menys equips, més competència

La Lliga Nacional de Futbol Sala (LNFS) ha anunciat que la propera temporada hi haurà 14 equips a Primera Divisió, dos menys que en les últimes campanyes. Les renúncies de Carnicer i Talavera -que jugaran a Segona- i l'exclusió dels dos equips ascendits per manca de recursos econòmics -Oxipharma Granada i Sala 5 Martorell- dibuixen una Primera Divisió més forta, tot i la crisi. El Gáldar canari i el Burela gallec són els grans beneficiats per les renúncies i després d'anys picant pedra se situen en l'elit del futbol sala.

El futbol sala no està al marge del context de crisi que afecta l'estat. Prova d'això ha estat la rebaixa d'equips que participaran a Primera Divisió la propera temporada. La LNFS ha actuat amb rigor i excel·lència. Per això s'ha de felicitar públicament als seus dirigents per gestionar la competició tocant de peus a terra. Si no el projecte d'un club no és viable, la millor decisió és excloure'l abans de l'inici de la competició. Carnicer i Talavera es van retirar a temps en un exercici de responsabilitat mentre que Granada i Sala 5 Martorell ho han intentat fins en l'últim alè, conscients que presentaven un projecte coix i sense els requisits exigits per la LNFS.

La passió de l'esport contrasta amb la fredor dels números i els pressupostos. Les plantilles de Granada i Martorell estan tocades. Els han tret el premi de jugar a Primera que s'han jugat per mèrits propis a la pista. I aquesta és l'essència de l'esport. Però al marge dels resultats, el projecte d'un club està directament vinculat a una estructura econòmica. La crisi ha topat amb el somni d'andalusos i catalans. Ni les administracions públiques ni les empreses privades han pogut garantir el projecte necessari per competir a l'elit. Com a mínim, a Granada i Martorell.

Els beneficiats de tot plegat han estat el Gáldar i el Burela. Dos clubs històrics, sobretot a Segona, que gaudiran de l'elit fruit dels recursos econòmics que disposen. Canàries tindrà presència a la LNFS després d'anys sense fer-ho (Maspalomas va ser un dels històrics durant una època) i Burela confirma que Galícia serà l'autonomia amb més força amb 3 equips, juntament amb Lobelle Santiago i Azkar Lugo.

Amb el fantasma de Benicarló encara present, la LNFS ha filat prim. No ha acceptat invents ni propostes inflades. L'únic dubte és Puertollano, de qui asseguren que ha pogut pagar el valor plaça d'inscripció a Primera però que arrossega un deute des de fa dues temporades. Per tant, serà un club a qui s'haurà de vigilar amb lupa. La resta, la viabilitat està garantida. Hi haurà clubs que baixaran les seves prestacions com Lobelle i Caja Segòvia, però que ningú dubti que seguiran sent un rival a tenir en compte.

Amb la reestructuració de Primera, la competició guanyarà amb intensitat. Amb menys equips hi haurà més competència i l'exigència serà màxima. Hi haurà menys partits però els punts tindran més valor. La competició guanyarà pes, segur. En una temporada que estarà marcada, sobretot, pel Mundial de Brasil, que es disputarà el novembre vinent.

Vuelve pronto, Carnicer

Carnicer Torrejón no jugará la próxima temporada a Primera División de fútbol sala. Así lo ha decidido el club que preside Pepe Carnicer en un ejercicio de honestidad y valentía, impropios en el deporte de competición actual. Los números no cuadran y la decisión más sensata ha sido renunciar a jugar en una categoría que se ha ganado a pulso. Es, a la vez, la decisión más dolorosa pero la más responsable. El proyecto continúa vivo y ojalá sólo sea un año a Segunda. El fútbol sala sin Carnicer no es el mismo. Mejor pagar poco y al día que hinchar presupuestos vacíos.

A Pepe Carnicer, a quién se le ha criticado siempre por querer ser el amo y señor de 'su' club, ha tomado una decisión que a otros muchos a quién se autodenominan gestores deportivos les tendría que caer la cara de vergüenza. Cada verano y durante 15 temporadas consecutivas ha hecho el mismo ejercicio. Con un presupuesto ajustado ha reivindicado el fútbol sala de proyección. Sí, se ha atrevido a dar la posibilidad a muchos jugadores sin experiencia y jóvenes a jugar a Primera.

Cada temporada ha regenerado al equipo. Con un límite salarial, Carnicer ha sido un ejemplo para todos. Nunca ha tirado la casa por la ventana. Siempre con la misma estrategia. Potenciar los jugadores jóvenes del entorno de la comunidad de Madrid y rentabilitzar el presupuesto. La propuesta de Carnicer ha tenido, además, éxitos muy poco valorados. Casi siempre ha pisado territorio de playoff por el título y Copa de España que no de permanencia.

Deportivamente ha sido una cuna de jugadores que sudando la camiseta de Carnicer les ha permitido ser un trampolín para dar el salto a otros clubes. Anteriormente fueron Prieto, Kita, Carlos Muñoz o Juanra, y actualmente destacan Rivillos o José Carlos. Jugadores que sin Carnicer quizás nunca hubieran tenido la oportunidad de darse a conocer.

El ADN de Carnicer se mantiene intacto. Jugarán en Segunda y seguro que el paso será efímero. Torrejón pierde la élite pero no la pasión por el fútbol sala. Con Pepe Carnicer al frente seguro que el proyecto se mantendrá vivo permanentemente. Es una figura que genera controversia porque no se casa con nadie. Habla alto y claro. De ideas fijas, es, por encima de todo, un apasionado del fútbol sala. Y éste es un valor añadido que no tienen la gran mayoría de los autodenominados gestores deportivos que sacan la cabeza cuando hay dinero y que desaparecen cuando han vaciado la caja. Gracias por todo, Pepe. Y vuelve pronto.

Torna aviat, Carnicer

Carnicer Torrejón no jugarà la propera temporada a Primera Divisió de futbol sala. Així ho ha decidit el club que presideix Pepe Carnicer en un exercici d'honestedat i valentia, impropis en l'esport de competició. Els números no quadren i la decisió més assenyada ha estat renunciar a jugar en una categoria que s'ha guanyat a pols. És, alhora, la decisió més dolorosa però la més responsable. El projecte continua viu i tant debò només sigui un any a Segona. El futbol sala sense Carnicer no és el mateix. Millor pagar poc i al dia que no inflar pressupostos buits.

A Pepe Carnicer, a qui se l'ha criticat sempre per voler ser l'amo i senyor del 'seu' club, ha pres una decisió que a molts altres a qui es fan anomenar gestors esportius els hauria de caure la cara de vergonya. Cada estiu i durant 15 temporades consecutives ha fet el mateix exercici. Amb un pressupost ajustat ha reivindicat el futbol sala de projecció. Sí, s'ha atrevit a donar la possibilitat a molts jugadors sense experiència i joves a jugar a Primera.

Cada temporada ha regenerat a l'equip. Amb un límit salarial, Carnicer ha estat un exemple per a tots. Mai ha tirat la casa per la finestra. Sempre amb la mateixa estratègia. Potenciar els jugadors joves de l'entorn de la comunitat de Madrid i rentabilitzar el pressupost. La proposta de Carnicer ha tingut, a més, èxits poc valorats. Gairebé sempre ha trepitjat territori de playoff pel títol i Copa d'Espanya que no pas de permanència.

Esportivament ha estat un bressol de jugadors que suant la samarreta de Carnicer els ha permès ser un trampolí per fer el salt a d'altres clubs. Anteriorment van ser Prieto, Kita o Juanra, i actualment destaquen Rivillos o José Carlos. Jugadors que sense Carnicer potser mai haguéssin tingut l'oportunitat de donar-se a conèixer.

L'ADN de Carnicer es manté intacte. Jugaran a Segona i segur que el pas serà efímer. Torrejón perd l'elit però no la passió pel futbol sala. Amb Pepe Carnicer al capdavant segur que el projecte es mantidrà viu permanentment. És una figura que genera controvèrsia perquè no es casa mai amb ningú. Parla alt i clar. D'idees fixes, és, per sobre de tot, un apassionat del futbol sala. I aquest és un valor afegit que no tenen la majoria de gestors que treuen el cap quan hi ha diners i que desapareixen que han buidat la caixa. Gràcies per tot, Pepe. I torna aviat.

Aicardo, la joya gaditana

Aicardo ya respira en azulgrana. El nuevo jugador del Barça Alusport se presentó en la sala de prensa del Camp Nou encogido. Empezaba a comprobar que ha llegado a un club grande. Primera fotografía y primer contacto con la camiseta. Con el número 2: Jesús Aicardo. La nueva joya gaditana sonreía tímidamente protegido por el directivo Javier Bordas y el técnico Marc Carmona. Con 23 años hace el salto que siempre había soñado. Líder indiscutible en Lobelle de Santiago, que le valió para dar el salto en la selección absoluta, ahora quiere demostrar su potencial formando parte del equipo tetracampeón.

El primer mensaje de Carmona es de agradecimiento. Aicardo, que era pretendido por otros grandes clubes de la LNFS, ha elegido al Barça. Y como bienvenida quién será su nuevo entrenador lo subraya. Sabe que es un jugador de presente, pero sobretodo, de futuro. Y Carmona sabe, además, que el club catalán se ha llevado al mejor jugador que puede haber en el mercado. Aicardo se une a los Lin, Sergio Lozano e Igor, que serán la referencia durante los próximos años. Con Aicardo, los azulgrana podrían ser el equipo con más jugadores zurdos: 4. Junto con Torras, Saad y Gabriel.

Las palabras de Aicardo suenan a tópico. Siempre había soñado jugar en el Barça e insinúa su barcelonismo desde la infancia. Viene a aprender y parece alucinado sólo de pensar que jugará junto a Fernandao, Sergio Lozano o Torras. Lo que más ilusión le hace son los retos que tiene el equipo la próxima temporada. Su deseo es que se igualen los mismos títulos y que quiere contribuir a lograrlo.

Las comparaciones son odiosas y suena el nombre de Javi Rodríguez. Vienes a sustituir a Rodríguez? Carmona, con mano izquierda y con habilidad, sale al rescate. El técnico de Sarriá elogia a la figura del gran capitán y dice que Rodríguez es insustituible. Prueba superada. Es evidente que la coincidencia ha hecho que Aicardo sea el primero en llegar tras la marcha del gran capitán. Pero, nada más.

Carmona suelta el último titular de la rueda de prensa. Aicardo es el primero y último fichaje. Plantilla cerrada. Marcha Rodríguez y entra Aicardo. El técnico azulgrana contará con dos jugadores más que estarán a caballo del filial. Con quién cuenta seguro es con Eric Martel 'Nakata'. Su progresión en el último tramo de temporada, a pesar de que ha tenido muchos pocos minutos en partidos oficiales, ha convencido -y mucho- a Carmona.

Con el acento de Cádiz, moreno de piel y bastante delgado, Aicardo tiene un parecido a Pedro Rodríguez, el jugador canario del primer equipo del Barça de fútbol. Eso sí, el gaditano es más alto. Termina la rueda de prensa, Aicardo mima la camiseta y se suelta. Ya no está tan serio y muestra el sello de identidad de su tierra. Descansará todo el mes de julio, pero ya tiene ganas de empezar la pretemporada. Sale de la sala de prensa acompañado por su mujer, quien cuida la camiseta azulgrana. El sueño hecho realidad. Sí, Aicardo ya es azulgrana.

Aicardo, la joia gaditana

Aicardo ja respira en blaugrana. El nou jugador del Barça Alusport es va presentar a la sala de premsa del Camp Nou encongit. Començava a comprovar que ha arribat a un club gran. Primera fotografia i primer contacte amb la samarreta. Amb el número 2: Jesús Aicardo. La nova joia gaditana somreia tímidament protegit pel directiu Javier Bordas i el tècnic Marc Carmona. Amb 23 anys fa el salt que sempre havia somniat. Líder indiscutible al Lobelle de Santiago, que li va valer el seu salt a la selecció absoluta, ara vol demostrar el seu potencial formant part de l'equip tetracampió.

El primer missatge de Carmona és d'agraïment. Aicardo, que era pretès per altres grans clubs de la LNFS, ha triat al Barça. I com a benvinguda qui serà el seu nou entrenador ho subratlla. Sap que és un jugador de present, però sobretot, de futur. Aicardo s'uneix als Lin, Sergio Lozano i Igor, que seran la referència durant una colla d'anys. Amb Aicardo, els blaugrana podrien ser l'equip amb més jugadors esquerrans: 4. Juntament amb Torras, Saad i Gabriel.

Les paraules d'Aicardo sonen a tòpic. Sempre havia somniat jugar al Barça i insinua el seu barcelonisme des de la infància. Ve a aprendre i sembla que li caigui la baba només de pensar que jugarà al costat de Fernandao, Sergio Lozano o Torras. El que més il·lusió li fa són els reptes que té l'equip la propera temporada. El seu desig és que s'igualin els mateixos títols i que vol contribuir a assolir-ho.

Les comparacions són odioses i sona el nom de Javi Rodríguez. Véns a substituir a Rodríguez? Carmona, amb mà esquerra i amb habilitat, surt al rescat. El tècnic de Sarrià elogia a la figura del gran capità i diu que Rodríguez és insustituible. Prova superada. És evident que la coincidència ha fet que Aicardo sigui el primer en arribar després de la marxa del gran capità. Però, res més.

Carmona deixa anar l'últim titular de la roda de premsa. Aicardo és el primer i últim fitxatge. Plantilla tancada. Marxa Rodríguez i entra Aicardo. El tècnic blaugrana comptarà amb dos jugadors més que seran a cavall del filial. Amb qui compta segur és amb Eric Martel 'Nakata'. La seva progressió en l'últim tram de temporada, tot i que ha tingut molts pocs minuts en partits oficials, ha convençut -i molt- a Carmona.

Amb l'accent de Cadis, moreno de pell i força prim, Aicardo té una semblança a Pedro Rodríguez, el jugador canari del primer equip del Barça de futbol. Això sí, el gadità és més alt. Un cop acaba la roda de premsa, Aicardo acarona la samarreta i es deixa anar. Ja no està tan seriós i mostra el segell d'identitat de la seva terra. Descansarà tot el juliol, però ja té ganes de començar la pretemporada. Surt de la sala de premsa acompanyat per la seva dona, qui cuida la samarreta blaugrana. El somni fet realitat. Sí, Aicardo ja és blaugrana.

Carmona, el cocinero del éxito

Si hay un nombre propio que va estrechamente ligado a la sección de fútbol sala del FC Barcelona, éste es el de Marc Carmona. El técnico de Sarriá está viviendo la época que él siempre había soñado: ser entrenador del Barça con un proyecto creíble y una apuesta firme desde la directiva. Carmona, que fue jugador azulgrana, saborea la temporada de los 'tetracampeones' con la sensación del trabajo muy hecho y con la ilusión que la sección siga creciendo con la misma velocidad que lo está haciendo, sobretodo, en las dos últimas temporadas.

La pasión para sentarse en el banquillo le llegó mientras todavía tenía cuerda para seguir jugando. Y así lo hizo en Martorell, donde fue el artífice del ascenso histórico a Primera División. Allí comprobó la realidad de dirigir a un equipo pequeño en la élite en un club subsistiendo a base de ilusión como paso previo de la llegada a la presidencia de Francesc Miró. El sello de Carmona en Martorell continúa vivo como el técnico que hizo realidad el sueño de un pueblo que apareció en el mapa.

Siendo el entrenador de referencia en Catalunya, Carmona dio un salto adelante sentandose en el banquillo de la cuna del fútbol sala catalán: el Marfil Santa Coloma. Cómo siempre, con menos recursos que otros clubes, el técnico de Sarriá clasificó a los colomenses para disputar los playoff por el título liguero. Hasta que llegó la llamada del 'su' Barça. Anteriormente había rechazado, por dos veces, la posibilidad de dirigir el banquillo azulgrana, pero a la tercera fue la vencida.

Carmona tenía claro que no sería técnico del Barça sin un proyecto con cara y ojos. Y con la llegada de Laporta y Rosell a la directiva, cambió el guión de la historia. De esto ya hace 6 años. Carmona acepta el cargo y convence a Javi Rodríguez porque se convierte en el buque insignia del proyecto más ambicioso que ha vivido la sección. Carmona ha crecido junto al equipo. Primero, llegando a las finales. Y después, ganándolas.

Ha gestionado el vestuario con mano izquierda y ha marcado la distancia correcta con los jugadores. Prudente, disciplinado y con puntos de arrebato, entre los más íntimos, Carmona ha madurado como lo ha hecho el equipo y la sección. Al mismo tiempo y al mismo ritmo. Además, conoce tan bien las raíces del Palau que escenifica a la perfección los valores del Barça. El mensaje que dirigió a sus jugadores en el último minuto de partido antes de ganar la liga más difícil en Murcia diciéndoles "se tiene que saber perder, pero también se tiene que saber ganar" ejemplifica el ADN azulgrana.

Carmona es el cocinero del éxito. Porque en cualquier trabajo se exige rigor y pasión. Pero, el técnico de Sarriá tiene, además, el valor añadido de ser barcelonista. Este plus le da un empujón para conocer el entorno y la exigencia de una sección casi olvidada a ser una de las referentes. El fútbol sala ha contagiado el Palau. Los grandes jugadores, ganan partidos. Los grandes equipos, ganan títulos. Y los grandes entrenadores, también.

Este verano repondrá dedicándose intensamente a su mujer y sus tres hijas para coger el impulso de una próxima temporada que está llena de nuevos retos. El 30 de junio de 2013 acaba contrato y sumará 7 temporadas al frente de la nave azulgrana. Ya habrá tiempo para pensar. El cocinero necesita vacaciones.

Carmona, el cuiner de l'èxit

Si hi ha un nom propi que va estretament lligat a la secció de futbol sala del FC Barcelona, aquest és el de Marc Carmona. El tècnic de Sarrià està vivint l'època que ell havia somniat: ser entrenador del Barça amb un projecte creïble i una aposta ferma des de la directiva. Carmona, que va ser jugador blaugrana, assaboreix la temporada dels 'tetracampions' amb la sensació de la feina ben feta i amb la il·lusió que la secció segueixi creixent amb la mateixa velocitat que ho està fent, sobretot, en les dues últimes temporades.

La passió per seure a la banqueta li va arribar mentre encara tenia força per seguir jugant. I així ho va fer a Martorell, on va ser l'artífex de l'ascens històric a Primera Divisió. Allà va tastar la realitat d'un equip petit a l'elit i d'un club subsistint a base d'il·lusió com a pas previ de l'arribada a la presidència de Francesc Miró. La emprempta de Carmona a Martorell continua viva com el tècnic que va fer realitat el somni d'un poble que va aparèixer al mapa.

Sent l'entrenador de referència a Catalunya, Carmona va fer un salt endavant seient a la banqueta del bressol del futbol sala català: el Marfil Santa Coloma. Com sempre, amb menys recursos que d'altres, el tècnic de Sarrià va classificar els colomencs per disputar els playoff pel títol de lliga. Fins que va arribar la trucada del 'seu' Barça. Havia rebutjat, per dues vegades, la possibilitat de dirigir la banqueta blaugrana, però a la tercera va ser la vençuda.

Carmona tenia clar que no seria tècnic del Barça sense un projecte amb cara i ulls. I amb l'arribada de Laporta i Rosell a la directiva, va canviar el guió de la història. D'això ja en fa 6 anys. Carmona accepta el càrrec i convenç a Javi Rodríguez perquè sigui el pal de paller del projecte més ambiciós que ha viscut la secció. Carmona ha crescut al costat de l'equip. Primer, arribant a les finals. I després, guanyant-les.

Ha gestionat el vestidor amb mà esquerra i ha marcat la distància correcta amb els jugadors. Prudent, disciplinat i amb punts de rauxa, entre els més íntims, Carmona ha madurat com ho ha fet l'equip i la secció. Al mateix temps i al mateix ritme. A més, coneix tan bé les arrels del Palau que escenifica a la perfecció els valors del Barça. El missatge que va dirigir als seus jugadors en l'últim minut de guanyar la lliga més difícil a Múrcia dient-los "s'ha de saber perdre, però també s'ha de saber guanyar" exemplifica l'ADN blaugrana.

Carmona és el cuiner de l'èxit. Perquè en qualsevol feina s'exigeix rigor i passió. Però, el tècnic de Sarrià té el valor afegir de ser barcelonista. Aquest plus li dóna una empenta per conèixer l'entorn i l'exigència d'una secció gairebé oblidada a ser una de les referents. El futbol sala ha contagiat el Palau. Els grans jugadors, guanyen partits. Els grans equips, guanyen títols. I els grans entrenadors, també.

Aquest estiu reposarà dedicant-se intensament a la seva dona i les seves tres filles per agafar l'impuls d'una propera temporada que està plena de nous reptes. El 30 de juny de 2013 acaba contracte i sumarà 7 temporades al capdavant de la nau blaugrana. Ja hi haurà temps per pensar-hi. El cuiner necessita vacances.