Ríos aposta fort

Mentre la majoria de clubs de Primera i Segona Divisió es trenquen el cap per obtenir els màxims recursos econòmics possibles amb la data límit del 29 de juny, Ríos Renovables Ribera Navarra està remant fort durant l'obertura del mercat de fitxatges. L'equip navarrès, després de consolidar-se a Primera, està iniciant un projecte nou que el permeti afrontar cotes més altes de cara a la propera temporada. D'entrada, ja ha fitxat un jugador de pes, Nano Modrego i en les properes hores anunciarà el nom del nou entrenador: José Lucas Mena, conegut esportivament per Pato (exManacor).

A tot això, la directiva navarresa encara no ho ha comunicat a Víctor Acosta, qui ha passat uns dies al Brasil per motius personals i que té contracte en vigor fins al juny de 2013. El Ríos està a l'espera de comunicar, primer, la decisió a Acosta i després presentar a Pato com a nou inquilí de la banqueta de Tudela. Aquest canvi s'explica pel projecte ambiciós que està confeccionant la directiva de Ríos.

La incorporació de Nano Modrego només ha estat el primer cop d'efecte. A Nano, que viu gairebé a la mateixa distància de Tudela que de Saragossa, canviarà de recorregut un cop s'acabin les vacances d'estiu. El jugador de referència del futbol sala d'Aragó ha rebutjat una oferta de renovació pel Saragossa perquè l'ha convençut el projecte, el nou entrenador i la resta de noms que comencen a sonar pel nou Ríos.

La directiva de Tudela vol incorporar tres o quatre jugadors d'alçada. I té en el punt de mira a Joan Linares. El jugador català, que ha fet una gran temporada a Saragossa, podria acompanyar al seu excompany i amic Nano Modrego fins a Tudela. De fet, és la gran prioritat i qui es troba en el primer de la llista de possibles reforços de cara a la propera temporada.

Dos dels jugadors amb qui somnia Ríos són del Barça: Igor i Javi Rodríguez. Amb Igor es plantejaria una cessió amb l'equip blaugrana i que els dos clubs assumissin la meitat de la fitxa del jugador. El brasiler, que no ha tingut la continuïtat desitjada amb Marc Carmona per culpa de les lesions, no té previst canviar d'aires. El cas de Javi Rodríguez és més complex tenint en compte que el capità blaugrana no ha expressat la seva intenció de seguir jugant a la LNFS, però és molt probable que continuï vestint-se de curt. L'altre qüestió és si Rodríguez acceptaria jugar en un equip on, d'entrada, l'objectiu no és tan exigent com al Barça. A Tudela veuen en Rodríguez l'impuls idoni per aspirar a cotes més altes. Modrego i Pato. Qui serà el proper?

Velasco... y acción!

Ni el propio Hitchcock hubiera escrito la temporada que, a estas alturas, todavía vive InterMovistar. Tras una época dorada con Jesús Candelas, el banquillo del equipo de Alcalá de Heranes se ha convertido en un lugar casi de paso para los entrenadores. Sólo esta temporada, Inter ha tenido 4 entrenadores: David Marín, Chema Jiménez, Daniel Ibañes y, ahora, Jesús Velasco. Es cierto que la llegada del nuevo entrenador ha sido con calzador y por un motivo de extrema urgencia: un grave accidente de tráfico de los padres y la hermana de Daniel Ibañes en el Brasil ha provocado que Velasco tenga que coger el timón de la máquina verde antes de lo previsto. La Intercontinental está a tocar y los hechos, una vez más, se han precipitado.

El técnico de Toledo, quién hace pocos días enterró a su padre, no se esperaba un contratiempo como éste. Nadie, evidentemente. Tras despedirse de Segovia, dudaba si viajar hasta Brasil para ver la Intercontinental o hacerlo desde casa, teniendo en cuenta su situación familiar. Ahora ya sabe que viajará seguro. La semana que viene Inter se juega su prestigio mundial en Carlos Barbosa (Brasil) y Velasco tiene su primero gran reto como entrenador de Inter.

Por eso, la dirección deportiva de Inter ha tenido que presentar a Velasco deprisa y corriendo y comprarle los billetes con destino Brasil. Hace cuatro días pensaba clasificar a Caja Segovia para la final de la liga y, en un santiamén, podría sumar su primer título al banquillo de Alcalá. Es cierto que ni Jesús Clavería ni Julio García Mena -responsables de la gestión deportiva de Inter- podrían esperar un desenlace como este, pero, aún me pregunto: porqué cesaron a Chema Jiménez con tan sólo la disputa de los playoff por el título y la Intercontinental?

Me puedo imaginar que Chema no cumplió las expectativas que se habían puesto en él. Que la victoria del Palau no hace verano. Pero si una cosa no hace bien Inter (ni casi la mayoría de clubes) es explicar los motivos de una decisión. Cuando se acabe la temporada -que será recordada como la de los 4 entrenadores- álguien tendría que dar explicaciones de lo sucedido. ¿Cómo es posible que un club grande tenga un banquillo tan inestable? El silencio no es la mejor opción. Las dudas generan más opinión. Y durante toda esta temporada, Inter ha vivido con un run-run inagotable. La comunicación es una herramienta básica en pleno siglo XXI. Y ya no valen aquellos comunicados deseando suerte a quién acabas de cesar. Faltan más argumentos y hay que mojarse.

Con Velasco, el silencio se ha terminado. El técnico de Toledo tiene un discurso claro, directo y convincente. Independientemente de su enorme bagaje como entrenador, la directiva de Inter busca una persona que cambie el rumbo de un club que, a pesar de ser económicamente saludable, no encuentra la recompensa en la pista y que tendría que hacérselo mirar con su gestión deportiva. Con Velasco, Inter encontrará discurso y, si lo dejan trabajar, también los éxitos que persiguen. En Alcalá, las urgencias históricas empiezan a pasar factura. Seguro que Velasco es consciente de ello.

Y a Daniel Ibañes, mis mejores deseos, fuerza y ánimo en estos momentos. La família es el pilar de todos.

Velasco... i acció!

Ni el propi Hitchcock hagués escrit la temporada que, a hores d'ara, encara viu InterMovistar. Després d'una època daurada amb Jesús Candelas, la banqueta de l'equip d'Alcalà d'Heranes s'ha convertit en un lloc gairebé de pas per als entrenadors. Només en aquesta temporada, l'Inter ha tingut 4 entrenadors: David Marín, Chema Jiménez, Daniel Ibañes i, ara, Jesús Velasco. És cert que l'arribada del nou entrenador ha estat amb calçador i per un motiu d'extrema urgència: un greu accident de trànsit dels pares i la germana de Daniel Ibañes al Brasil ha provocat que Velasco hagi d'agafar el timó de la màquina verda abans del que tenia previst. La Intercontinental està a tocar i els fets, un cop més, s'han precipitat.

El tècnic de Toledo, qui fa pocs dies va enterrar al seu pare, no s'esperava un contratemps com aquest. Ningú, evidentment. Després de deixar Segòvia, dubtava si viatjar fins al Brasil per veure la Intercontinental o fer-ho des de casa, tenint en compte la seva situació familiar. Ara ja sap que hi viatjarà segur. La setmana que ve l'Inter es juga el seu prestigi mundial a Carlos Barbosa (Brasil) i Velasco té el seu primer gran repte com a entrenador de l'Inter.

Per això, la direcció esportiva de l'Inter ha hagut de presentar a Velasco a corre-cuita i comprar-li els bitllets en direcció al Brasil. Fa quatre dies pensava en classificar a Caja Segòvia per la final de la lliga i, en un tres i no res, podria sumar el seu primer títol a la banqueta d'Alcalà. És cert que ni Jesús Clavería ni Julio García Mena podrien esperar un desenllaç com aquest, però, perquè van cessar a Chema Jiménez a manca de la disputa dels playoff pel títol i la Intercontinental?

Em puc imaginar que Chema no va complir les expectatives que s'havien posat en ell. Que la victòria del Palau no fa estiu. Però si una cosa no fa bé l'Inter (ni gairebé la majoria de clubs) és explicar els motius d'una decisió. Quan s'acabi la temporada -que serà recordada com la dels 4 entrenadors- algú hauria de donar explicacions del què ha passat. Com és possible que un club gran tingui una banqueta tant inestable? El silenci no és la millor opció. Els dubtes generen més opinió. I durant tota aquesta temporada, l'Inter ha viscut amb un run-run inesgotable. La comunicació és una eina bàsica en ple segle XXI. I ja no valen aquells comunicats desitjant sort a qui has cessat. Cal més arguments, cal mullar-se.

Amb Velasco, el silenci s'ha acabat. El tècnic de Toledo té un discurs clar, directe i convincent. Independentment del seu enorme bagatge com a entrenador, la directiva d'Inter busca una persona que redreçi el rumb d'un club que, tot i ser econòmicament saludable, no troba la recompensa a la pista i que hauria de fer-s'ho mirar en la gestió esportiva. Amb Velasco, l'Inter trobarà discurs i, si el deixen treballar, també els èxits que persegueixen. A Alcalà, les urgències històriques comencen a passar factura. Segur que Velasco n'és conscient.

Eterno Javi Rodríguez

Abandonar aquello que tanto te gusta tras hacerlo durante más de 20 años y en la élite debe ser un paso muy complejo para cualquier deportista. Si además has tenido la suerte de jugar en grandes equipos y lo has ganado absolutamente todo, todavía más. Y si le añades que eres el capitán de una sección del mejor club del mundo, el trance todavía se hace más difícil. Javi Rodríguez jugó ayer su último partido como azulgrana en el Palau. El eterno capitán se va del Barça Alusport por la puerta grande. Si hace seis años, cuando aceptó el reto de jugar en un equipo acabado de ascender (el Barça), le explican el camino recorrido, ni los más optimistas lo habrían pronosticado.

El Palau, con cerca de 6.000 espectadores, quiso despedirse de 'su' capitán. Visiblemente emocionado, el guerrero de todas las batallas exteriorizó su parte más humana. Aquella que sólo conoce el vestuario y su entorno más cercano y que Javi sólo expresa cuando marca un gol y marca el gesto de un corazón dirigido a su mujer. Del resto, Rodríguez es un terremoto. Combativo y luchador. Cómo nadie. De sangre caliente, prototipo inequívoco de Santa Coloma de Gramenet.

Precisamente en Santa Coloma se inició como profesional. El entonces Indústrias ganó crédito, sobretodo, con Rodríguez, que le sirvió de trampolín para fichar por uno de los clubes más grandes (en aquél entonces, claro): el Playas de Castellón. En plena carrera profesional, Rodríguez situó al equipo de la Plana en el lugar más alto de Europa y se convirtió en uno de los jugadores más grandes de la historia del fútbol sala. El 'Terremoto' se lo llevaba todo por delante. Cada reto que se proponía, se cumplía.

Mediático por excelencia, nunca ha pasado desapercibido en ninguna parte. Su carácter le ha llevado a ser uno de los mejores del mundo (por no decir el mejor). Rodríguez es de aquellos jugadores que cuando le tienes en tu equipo sacas pecho. Capaz de levantar un partido cuando más muerto se encuentra el equipo, Javi es de los que se vacía con cuerpo y alma. Un parecido a su amigo, Carles Puyol.

El adiós de Javi de Castellón fue traumático. Poyatos perdía el alma y el latido del equipo. Se le iba un jugador insubstituible. Pero Javi Rodríguez tenía el reto más importante de su carrera: hacer grande al Barça. Carmona tenía muy claro quién tenía que liderar aquel proyecto. Y el '7' aceptó la propuesta. Cuando nadie quería fichar por el Barça, cuando nadie creía que la apuesta era firme y que iba en serio, Rodríguez revolucionó la sección. Junto con el esfuerzo de un puñado de compañeros, técnicos y directivos, esta sección permanentemente olvidada se ha situado en una época dorada sumando 7 títulos de los últimos 8 posibles y con otra liga en el horizonte.

Javi Rodríguez sabía que era su último año en el Barça. Posiblemente su deseo hubiera sido continuar una temporada más y soñar con levantar la Intercontinental la próxima temporada. Pero la etapa azulgrana se acaba. Su nombre pasará a la historia del FC Barcelona. Él siempre será el capitán del mejor Barça de la historia. Esto ya perdura para la eternidad. Y cuando se recuerde a este equipo siempre aparecerá la imagen del gran capitán. En Murcia tiene la última oportunidad de levantar su último título como azulgrana.

Si hay alguien que ha sido y continúa siendo un icono del fútbol sala mundial este es Javi Rodríguez. Un producto de exportación de marqueting de la LNFS en el fútbol sala asiático. Un símbolo y un referente de la selección española, la que presume de ser campeona de Europa y del mundo. El gol de Guatemala es, a pequeña escala, el de Iniesta en Suráfrica.

Se va un fuera de serie. Un jugador irrepetible. Ahora será él quien decidirá su futuro más inmediato. Si se retira definitivamente del fútbol sala o antes pasa por caja por algún país petrodólar. Allá donde vayas, Javi, gracias por todo el que nos has dado a quienes nos apasiona el fútbol sala. Por la atención recibida, por el respeto mutuo y por todos estos años que ya no volverán pero que Carla, toda orgullosa, siempre podrá decir con voz clara y alta: sí, yo soy la hija de Javi Rodríguez.

Etern Javi Rodríguez

Deixar de fer allò que tan t'agrada després de fer-ho durant més de 20 anys i a l'elit ha de ser un pas molt difícil per a qualsevol esportista. Si a més has tingut la sort de jugar en grans equips i ho has guanyat absolutament tot, encara més. I si li afegeixes que ets el capità d'una secció del millor club del món, el tràngol encara es fa més feixug. Javi Rodríguez va jugar ahir el seu últim partit com a blaugrana al Palau. L'etern capità se'n del Barça Alusport per la porta gran. Si fa sis anys, quan va acceptar el repte de jugar en un equip acabat d'ascendir (el Barça), li expliquen el camí que recorregut, ni els més optimistes l'haurien pronosticat.

El Palau, amb prop de 6.000 espectadors, va voler acomiadar-se del 'seu' capità. Visiblement emocionat, el guerrer de totes les batalles va exterioritzar la seva part més humana. Aquella que només coneix el vestidor i el seu entorn més proper i que Javi només expressa quan marca un gol i fa el gest amb un cor dirigit a la seva dona. La resta, Rodríguez és un terratrèmol. Combatiu i lluitador. Com ningú. De sang calenta, prototip inequívoc de Santa Coloma de Gramenet.

Precisament a Santa Coloma va iniciar-se com a professional. L'aleshores Indústrias va guanyar crèdit, sobretot, amb Rodríguez i va fer de trampolí per fitxar per un dels clubs més grans: el Playas de Castelló. En plena cursa professional, Rodríguez va situar l'equip de la Plana en el lloc més alt d'Europa i es va convertir en un dels jugadors més grans de la història del futbol sala. El 'Terremoto' s'ho enduia tot per davant. Cada repte s'acomplia.

Mediàtic per excel·lència, mai ha passat decepercebut a enlloc. El seu caràcter l'ha dut a ser un dels millors del món (per no dir el millor). Rodríguez és d'aquells jugadors que quan el tens amb el teu equip treus pit. Capaç d'aixecar un partit quan més enrocat es troba l'equip, Javi és dels que es buida amb cos i ànima. Una semblança al seu amic, Carles Puyol.

L'adéu de Javi de Castelló va ser traumàtic. Poyatos perdia l'ànima i el batec de l'equip. Perdia a un jugador insubstituible. Però Javi Rodríguez tenia el repte més important de la seva carrera: fer gran al Barça. Carmona tenia molt clar qui havia de liderar aquell projecte. I el '7' va acceptar la proposta. Quan ningú volia fitxar pel Barça, quan ningú creia que l'aposta era ferma i que anava de debò, Rodríguez va revolucionar la secció. Juntament amb l'esforç d'un grapat de companys, tècnics i directius, aquesta secció permanentment oblidada s'ha situat en una època daurada sumant 7 títols dels últims 8 possibles i amb una altra lliga a l'horitzó.

Javi Rodríguez sabia que era el seu últim any a can Barça. Possiblement el seu desig hagués estat continuar una temporada més i somniar amb aixecar la Intercontinental la temporada vinent. Però l'etapa blaugrana s'acaba. El seu nom passarà a la història del FC Barcelona. Ell sempre serà el capità del millor Barça de la història. Això ja perdura per l'eternitat. I quan es recordi aquest equip sempre apareixerà la imatge del gran capità. A Múrcia té l'última oportunitat d'alçar el seu últim títol com a blaugrana.

Si hi ha algú que ha estat i continua sent una icona del futbol sala mundial aquest és Javi Rodríguez. Un 'ganxo' d'exportació de la LNFS al futbol sala asiàtic. Un símbol i un referent de la selecció espanyola, la que presumeix de ser campiona d'Europa i del món. El gol de Guatemala és, a petita escala, el d'Iniesta a Sud-Àfrica.

Se'n va un fora de sèrie. Un jugador irrepetible. Ara serà ell qui decidirà el seu futur més immediat. Si es retira definitivament del futbol sala o abans passa per caixa pel algun país petrodòlar. Allà on vagis, Javi, gràcies per tot el que ens has donat als qui estimem el futbol sala. Per l'atenció rebuda, pel respecte mutuu i per aquests anys que ja no tornaran però que la Carla, tota orgullosa, sempre podrà dir amb veu clara i alta: sí, jo sóc la filla de Javi Rodríguez.

Se levantan a tiempo

El Barça Alusport sumó una victoria muy valiosa en el tercer partido de la serie final de la liga tras un segundo tiempo donde sacó la reserva de gasolina que todavía le queda después de una temporada larguísima. El equipo de Marc Carmona, que al descanso perdía por la mínima, se vació en la pista para acabar goleando a ElPozo, quién se reservó excesivamente y descartó dejar muy tocado a los azulgrana antes del último asalto en Murcia. Actores secundarios como Gabriel, Saad o Lin cogieron el timón de un Barça que se le ha visto muy castigado físicamente.

Si el segundo partido era trampa (y lo fue), el tercero era decisivo. Los azulgrana, muy tocados por la exhibición de ElPozo a Palau, sólo los quedaba apelar al orgullo y recuperar la ventaja en la eliminatoria. Pero, la serie continuó con el mismo guión. ElPozo se sintió más cómodo y Miguelín avanzó a los murcianos pronto. Con el 0-1, el Palau sabía que se tendría que competir al máximo para tumbar al equipo de Duda, que en el primer tiempo puso contra las cuerdas al campeón, pero Paco Sedano estuvo, una vez más, sublime. El portero de Móstoles, con sus paradas, impidió a ElPozo coger la ventaja del segundo partido y mantener el Barça con las opciones intactas.

El primer tiempo, ElPozo marcaba el 'tempo' con un Kike Boned dirigiendo a la perfección. El equipo de Duda tenía el balón y obligaba a los azulgrana a realizar un sobreesfuerzo persiguiendo la esférica. Sin balón, el Barça estaba sin ideas. ElPozo bajó la itensidad del juego compensando el esfuerzo físico altísimo del segundo partido. Los azulgrana, poco a poco, apuntaron hacia el portero Rafa, quién mantuvo un gran acierto hasta el descanso a pesar de los disparos con mucha intención de Torras y Saad. Igor envió un disparo en la cruceta tras un error de Bebe en defensa. El empate se husmeaba pero el primer tiempo se había consumado.

En la reanudación, el Barça Alusport, consciente que se le podía escapar la liga, puso la marcha que le faltó durante el primer tiempo. En menos de un minuto, Lin, con la colaboración de Adri, ejecutó el empate deseado. Quedaba toda la segunda parte y el Palau empujaba al equipo consciente que era el momento preciso. ElPozo, de forma incomprensible, cedió el balón a los azulgrana y perdieron la brújula del partido. Poco a poco, el equipo de Duda fue reculando y en plena efervescencia azulgrana, Gabriel remataba de cabeza de forma espectacular y cambiaba el signo del marcador. Un gol que hacía justicia al jugador brasileño quién jugó a un nivel excelente.

ElPozo estaba tocado. El Barça, lanzado. Y Sergio Lozano echó el resto. Primero, con un disparo inapelable aprovechando un error de la defensa murciana y, después, tras un disparo de doble penalty. 4-1. El equipo de Duda necesitaba una remontada y las fuerzas iban muy justas. Gréllo salió en ataque de cinco pero la inspiración ofensiva de ElPozo parecía que se había agotado en el segundo partido. Miguelín podía haber enmudecido el Palau pero erró dos doble penalties. El primero, al palo. El segundo, apareció el parapenalties Sedano.

Triunfo balsámico azulgrana y el título se decidirá en Murcia. El equipo de Carmona está a una sola victoria de ganar la liga. ElPozo tendrá que repetir la hazaña de estos playoff como hizo con Zaragoza (en cuartos) y Caja Segovia (en semifinales). Si los azulgrana recuperan fuerzas y Wilde tendrán opciones de revalidar la liga. Pero ElPozo venderá muy cara su piel. Y Palacio de los Deportas, también.

S'aixequen a temps

El Barça Alusport va sumar una victòria molt valuosa en el tercer partit de la sèrie final de la lliga després d'un segon temps on va treure la reserva de gasolina que encara li queda després d'una temporada llarguíssima. L'equip de Marc Carmona, que al descans perdia per la mínima, es va buidar a la pista per acabar golejant al ElPozo, qui va reservar-se excessivament i va descartar deixar molt tocat als blaugrana abans de l'últim assalt a Múrcia. Actors secundaris com Gabriel, Saad o Lin van agafar el timó d'un Barça que se l'ha vist molt cansat físicament.

Si el segon partit era trampa (i ho va ser), el tercer era decisiu. Els blaugrana, molt tocats per l'exhibició d'ElPozo al Palau, només els quedava apel·lar a l'orgull i recuperar l'avantatge en l'eliminatòria. Però, la sèrie va continuar amb el mateix guió. ElPozo va sentir-se més còmode i Miguelín va avançar als murcians ben aviat. Amb el 0-1, el Palau sabia que s'hauria de competir al màxim per tombar a l'equip de Duda, que en el primer temps va posar contra les cordes al campió, però Paco Sedano va estar, un cop més, sublim. El porter de Móstoles, amb les seves aturades, va impedir a ElPozo agafar l'avantatge del segon partit i mantenir el Barça amb les opcions intactes.

El primer temps, ElPozo marcava el 'tempo' amb un Kike Boned actuant com a líder nat. L'equip de Duda tenia la pilota i obligava als blaugrana a fer un sobreesforç perseguint l'esfèrica. Sense pilota, el Barça estava sense idees. ElPozo va alentir el partit compensant l'esforç físic altíssim del segon partit. Els blaugrana, de mica en mica, van apuntar cap al porter Rafa, qui va mantenir un gran encert fins al descans tot i els xuts amb molta intenció de Torras i Saad. Igor va enviar un xut a la creueta després d'una errada de Bebe en defensa. L'empat s'ensumava però el primer temps s'havia consumat.

A la represa, el Barça Alusport, conscient que se li podia escapar la lliga, va posar la marxa que li va faltar al primer temps. En menys d'un minut, Lin, amb la col·laboració d'Adri, va fer l'empat desitjat. Quedava tota la segona part i el Palau empenyia a l'equip conscient que era el moment precís. ElPozo, de forma incomprensible, va cedir la pilota als blaugrana i van perdre la brúixola del partit. De mica en mica, l'equip de Duda va anar reculant i en plena efervescència blaugrana, Gabriel rematava de cap de forma espectacular i capgirava el marcador. Un gol que feia justícia al jugador brasiler qui va jugar a un nivell excel·lent.

ElPozo estava tocat. El Barça, llançat. I Sergio Lozano va acabar de fer la resta. Primer, amb un xut inapel·lable aprofitant una errada de la defensa murciana i, després, amb un xut de doble penal. 4-1. L'equip de Duda necessitava una remontada i les forces justejaven. Gréllo va sortir en atac de cinc però la inspiració ofensiva de ElPozo semblava que s'havia esgotat en el segon partit. Miguelín podia haver emmudit el Palau però va errar dos doble penals. El primer, al pal. El segon, va aparèixer l'aturapenals Sedano.

Triomf balsàmic blaugrana i ara a Múrcia es decidirà el títol. L'equip de Carmona és a una sola victòria de guanyar la lliga. ElPozo haurà de repetir la gesta dels playoff com va fer amb Saragossa i Caja Segòvia. Si els blaugrana recuperen forces i Wilde tindran opcions de revalidar la lliga. Però ElPozo vendrà molt cara la seva pell. I el Palacio de los Deportes, també.